Interior dels Jutjats de Tortosa

Ja fa uns mesos que vaig denunciar públicament la miserable actuació del jutjat nº2 de Tortosa, un jutjat que tradueix el meu nom a un altre idioma. Malgrat presentar-me personalment en aquest jutjat, fa ja uns mesos, amb el DNI a la boca per demostrar el meu nom oficial a tots els efectes i sol·licitar la modificació de l’error comès en aquest jutjat, malgrat haver de contractar a un advocat per poder retirar una simple documentació, ja que aquest jutjat es va negar rotundament a que jo mateix pogués fer-ho, malgrat que el meu advocat no va tenir altre remei que redactar un escrit sol·licitant la rectificació corresponent i passats ja uns mesos, avui em trobo amb la “sorpresa” d’un avís de certificat del mateix jutjat i amb la traducció del meu nom a un altre idioma.

Com no pot ser d’una altra manera, demà mateix em personaré a l’oficina de Correus de Tortosa per retornar aquest avís, pel simple motiu que és una persona desconeguda a l’edifici on resideixo. Hauré de, per segona vegada, personar-me en aquest jutjat, amb el DNI a la boca per demostrar la meva identitat i tinc la impressió de que tindrem més que paraules (l’anterior ocasió encara vaig intentar mantenir l’educació), sent molt probable que ja no pugui sortir del jutjat i algú m’hagi de portar tabac.

Puc entendre que un jutge – suplent, segons m’han comentat – no hagi de fer grans literatures, no hagi d’escriure novel·les, no hagi de fer grans escrits en català. No és la seva feina. El que no es pot entendre de cap de les maneres és que si està aquí, a Tortosa, vingui d’on vingui, no tingui interès per aprendre el nostre idioma i, com a mínim, no faci un esforç per poder defensar-se en aquest idioma, almenys dins del seu àmbit laboral. Crec que és el que faríem tots si haguéssim de guanyar-nos les garrofes en qualsevol lloc, però el que no té nom és que no sigui capaç d’escriure correctament un nom propi. Això va més enllà de la simple incultura, això ja és poca vergonya, mala bava, aberrant i indecent.

Ja fa molts anys, crec recordar que era un polític andalús, deia quelcom així: “En aquest país, la justícia és un ‘caxondeo’”. Es quedava molt curt.

Vull acabar amb una vella dita: “Si els rucs volessin, mai veuríem el sol”. Potser, per poder arribar a aquest jutjat, calgui agafar un avió.

Una imatge de la Part Alta

Ja fa uns mesos que els veïns de la Part Alta de Tarragona veuen com són assassinats els gats de les colònies que persones voluntàries de Tàrraco Gats en tenen cura i controlen la seva població mitjançant l’esterilització i l’adopció dels gats més dòcils.

Els veïns troben els gats morts amb mossegades. Sovint han vist com el propietari d’un gos el passeja deslligat. Això no fóra problema si el gos fos educat de forma adequada i, el més preocupant, és que el propietari no porti un animal d’aquestes característiques de forma reglamentària i que vegi com el seu gos mata uns gats sense fer res per evitar-ho, ni el separa, ni el porta lligat quan el torna a passejar l’endemà de la primera lamentable mort. Els veïns han avisat la Guàrdia Urbana amb poc èxit, ja que els implicats directament per l’administració només són uns gats i, com a responsables locals de l’ordre públic a la ciutat, no fan cap pas per a buscar i sancionar el propietari.

L’administració ha de vetllar en la mesura del possible pel benestar animal, tot i que existeixi una mínima voluntat de controlar les colònies de gats per part de l’Ajuntament gràcies a l’Associació Tàrraco Gats. Però la importància que li dóna a la vida d’un animal no és suficient perquè no haguem de lamentar més víctimes. Un interès de la policia i l’administració local per aquest assumpte ja hauria donat fruits amb el responsable detingut, ja que el gos és simplement una víctima de la irresponsabilitat del propietari en la seva educació i en les mesures de precaució.

Sovint les víctimes més indefenses són els animals, els més oblidats per l’administració. En aquest cas, els cinc gats que han estat esquarterats en dos mesos, i per altra banda, el gos, víctima de la irresponsabilitat, falta d’ètica, de sensibilitat i civisme del propietari. L’administració, amb el seu silenci i manca d’actuació, mostra una insensibilitat davant d’aquestes pèrdues, els gats, que persones voluntàries dediquen el seu temps perquè tinguin una vida millor.

Des d’aquí demano, en nom de totes les persones a qui ens preocupa el benestar animal, que es facin les actuacions pertinents que corresponen els òrgans d’ordre públic de la ciutat de Tarragona perquè no lamentem més víctimes i tenint en compte de no carregar la culpabilitat al gos, víctima de la irresponsabilitat, com sempre, humana. És necessari que l’administració  treballi per a transmetre valors de respecte i protecció a tots els animals, recolzant de forma clara i contundent el treball que desenvolupen protectores i associacions animalistes.

Laura Savall Aubia

Carles Balañá, davant l'ascensor sense funcionar de la plaça dels Carros

Avui volia anar al Port passant pel pas subterrani de la plaça dels Carros i l’ascensor no funciona. No hi ha alternativa de rampes. No hi he pogut passar. Abans, pel pas amb barrera per sobre les vies, mai no m’havia trobat sense poder passar.

Carles Balañá

Miguel Dueñas

Los gobiernos de Aznar, de Zapatero, o lo que es lo mismo, del PP y del PSOE (que ironía lo de obrero) junto a los gobiernos autonómicos de esos años y los bancos, recibían dinero a espuertas de la llamada Unión Europea (yo les llamo “especuladores reunidos para explotarnos”) y todos juntos se jactaban de que en España se construían  más viviendas, mas AVES, mas aeropuertos que en el resto de Europa etc.  Entonces todos esos gobiernos y bancos en España “irradiaban” alegría y sobre todo ganaban millones y millones de euros.

Las constructoras y las inmobiliarias tuvieron pingues beneficios durante aquellos años. Las constructoras, por recibir encargos por contrato, o muchos a “dedo” de las administraciones, grandes obras, y las inmobiliarias porque junto a la publicidad de los gobiernos y de los bancos (estos con dinero de Alemania, Holanda etc.)  nos decían a los ciudadanos que España era más o menos el “paraíso” y que compráramos una vivienda, que al estar el precio del dinero tan bajo y todos teniendo trabajo era mucho mejor comprarte un piso o un adosado que pagar un alquiler. Los ciudadanos, como no podía ser de otro modo, caímos en esta propaganda de gobiernos y banqueros y muchos cientos de miles de familias nos hipotecamos para toda la vida.

Pero en una noche del mes de mayo del año 2010, Zapatero llega a Madrid procedente de una reunión con los especuladores europeos, y nos dice a los Españoles que la “cosa” está muy mal, que tiene que abaratar el despido, que tiene que congelar las pensiones, que tiene que quitar el 5% del salario de los empleados públicos, que tiene que aumentar la edad de jubilación hasta los 67 años etc. En resumidas cuentas, que había una cosa que se llama “burbuja del ladrillo” y que ha explotado, o lo que es lo mismo, que después de que las inmobiliarias, los constructores, los bancos,  con el apoyo de los gobiernos de turno ganaran a nuestra costa millones y millones de euros, los hipotecados tendríamos que pagar una vivienda comprada por un valor de trescientos mil euros, pero que en realidad su precio ahora es de cien mil euros.

Y lo llamaron crisis en lugar de llamarlo estafa, o robo con nocturnidad y alevosía.

Además, esa llamada crisis, echaría a la calle y dejaría sin trabajo a más de seis millones de trabajadores, que estos serian, ya no solo desahuciados de su puesto de trabajo, si no  que también les quitarían su vivienda, la cual estuvo pagando durante años y que los bancos les mantendrían con esa deuda el resto de sus vidas.

En todo este proceso ni PSOE ni PP ni la llamada justicia hizo nada, bueno si hicieron, y hacen, mandar a la policía a desahuciar a las familias a porrazos.

En este tiempo nace una plataforma llamada STOP DESAHUCIOS, la cual, con un puñado de personas valientes empiezan a denunciar estos atropellos, y como fruto de esa lucha un abogado pone un recurso al tribunal europeo, y este sentencia que el gobierno español del  PP está incumpliendo la normativa europea sobre desahucios, y que la está incumpliendo, a sabiendas, ya que esa norma está en vigor desde hace veinte años. Pero les da lo mismo ¿y la llamada justicia en España que hace? Pues casi nada.

Mientras a los débiles, económicamente hablando, se les deja sin trabajo y sin vivienda en el territorio nacional, desde Coruña a Canarias pasando por todos los rincones de España, y se van descubriendo casos de corrupción política. Que si el yerno del rey al parecer ha robado (presuntamente) millones de euros y no está en la cárcel, pero el que roba para comer si va a la cárcel. El ex o tesorero del PP declara ante el juez que tiene treinta y ocho millones de euros en Suiza y no va a la cárcel, pero el que roba un jamón va dos años a la cárcel. Todos los que robaron en Marbella aún no están en la cárcel, y ya hace de eso un montón de años, en Andalucía (presuntamente) unos cuantos desalmados se quedaron con millones de euros destinados a las personas sin trabajo y hace unos días la juez ha mandado, provisionalmente, a unos cuantos a la cárcel….al parecer unas constructoras dieron mucho dinero al PP y ni estas constructoras ni el PP tiene a nadie en la cárcel, si no todo lo contrario,  el gobierno del PP nos tiene a la mayoría de los ciudadanos “encarcelados” y expropiados quitándonos parte de las pensiones, de las pagas, etc. para darles el dinero a los especuladores, fundamentalmente Alemanes y Holandeses, los mismos que ya ganaron con el ladrillo cuantiosos dividendos. Y los jueces no hacen nada.

Unos novecientos banqueros o cargos de bancos y cajas están siendo “investigados” por los jueces, pero ninguno está en la cárcel, mientras Bankia y otros han dejado sin ahorros a más de trescientas mil familias, con un robo llamado “preferentes”, y nadie está ni en la cárcel ni devuelven lo robado.

¿Algún día el pueblo despertará? ¿Algún día diremos basta a todos estos ladrones? ¿Algún día la justicia en España será eso, JUSTICIA?

Tres tiendas de la plaza Castellers son invisibles  desde hace 2 meses por culpa de unos andamios. La empresa se lava las manos y las tiendas no venden. Una de ellas cierra este mes por falta de clientes.

Gloria Herrera García.

Imatge de marca de la plataforma TarragonaBici

Com a usuària habitual de la bicicleta a  la ciutat de Tarragona i també com a dinamitzadora de la pàgina Facebook i blog de la plataforma ciutadana TarragonaBici per tal d’impulsar la bicicleta com mitja de transport habitual de desplaçament per la ciutat, vull manifestar la meva satisfacció per les mesures que està portant a terme l’Ajuntament, previstes al Pla de Mobilitat Urbana Sostenible, adreçades a la pacificació del trànsit  i a la promoció de l’ús de la bicicleta.

Concretament em refereixo a la implantació de la limitació de la velocitat a 30 km/h en diversos carrers de la ciutat, l’increment dels carrils bici, la instal·lació de 100 aparcabicis antirobatoris, i finalment a formar part de la “Red de ciudades por la bicicleta”.

El Consell Plenari del passat divendres va aprovar l’adhesió a aquesta entitat que té com a objectiu impulsar la bicicleta com a mitjà de transport al medi urbà i de la qual ja en formen part més de 50 socis que representen a més de 100 ciutats espanyoles, i com no podia ser d’altra manera….Tarragona hi és present!!

Seria desitjable que aquestes mesures, que sense dubte contribuiran a augmentar l’ús de la bicicleta com a forma de mobilitat habitual, detreguin usuaris dels vehicle privat, més que del transport públic o dels vianants.

Crec que per això es necessari, a més d’aquestes imprescindibles mesures institucionals,  la conscienciació ciutadana dels avantatges que el desplaçament en bicicleta suposa, tant a nivell individual com a col.lectiu (millores sobre la salut, l’economia,  la qualitat de l’aire, la fluïdesa del trànsit, etc, etc )  per la qual penso que l’Ajuntament hauria de difusió d’ aquest tema per tal de crear un estil de mobilitat que no està arrelat en la nostra cultura, essent conscients de què l’ús de la bicicleta a la ciutat no és un esport, sinó un mitjà de desplaçament, que ha més de conviure amb els altres mitjans de mobilitat.

Per acabar voldria encoratjar que l’ Ajuntament continuï aquest camí, que, si bé es molt d’ agrair en moments de contenció econòmica de l’ Administració Publica, també cal esmentar que Tarragona té molt per fer encara en aquest camp, especialment si tenim en compte grans reptes de la nostra ciutat, com són Tarragona Smart City i els Jocs del Mediterrani.

A aquesta manca de previsió, a la lentitud en la execució i a totes les imprecisions de l’esmentat projecte, ara cal afegir-hi una negligència que podria tenir greus conseqüències per a la salut dels nostres veïns: la col•locació a la zona esportiva de nombroses travesses de les antigues vies del tren tractades amb “creosota” (compost químic prohibit per la Comunitat Europea des del 2003 pel seu alt potencial cancerígen), i que per aquest fet han portat als Grups de l’Oposició (CIU – IP) a demanar a l’Ajuntament la seva immediata retirada.

Una vegada denunciada l’actuació pel regidor d’IP al passat ple del 17 de gener de 2013, els Grups de l’oposició (CIU – IP), complint amb la nostra obligació, ens hem preocupat pel fet, i l’hem denunciat a davant l’Ajuntament.

Com a resposta a la nostra petició, l’Alcalde (PSC) dirigí una carta oberta al veïns intentant justificar la seva negligència i incompliment de la llei, acusant l’oposició de “crear alarma social”, enlloc d’assumir la feina mal feta del seu equip de govern, i continuà com sempre en la seva línia d’atacs, sense acceptar cap crítica, cap proposta, ni cap consell provenint dels grups que estem a la oposició.

No entenem com aquesta situació tan greu pot passar per alt, no tan sols a l’Alcalde, sinó també al tècnic municipal com a director de l’obra, i també al regidor de Medi Ambient del Grup Els Verds (EV-GVE-ACP).

No podem acceptar que se’ns acusi de “crear alarma social” quan el que fem és únicament complir amb la nostra obligació, denunciar totes les actuacions que puguin perjudicar el nostre municipi i el benestar del seus habitants.

Conclusió: Ens sentim molt satisfets pel fet que la nostra denúncia hagi servit almenys per a que l’Alcalde, tot i no acceptar la seva greu errada i limitar-se criticar la nostra actuació, finalment ens doni la raó i ens hagi comunicat l’imminent retirada d’aquests elements nocius que poden atemptar contra la salut pública.
Ana Maria Ramos Castro        (CiU)
Toni Tenorio Recuero         (CiU)
Assumpció Asensio Català    (CiU)
Xavier Marcos Tuebols    (IP)

Donació d'aliments Creu Roja Tarragona

Creu Roja vol deixar constància de l’ agraïment com a Institució a les diferents empreses, entitats i particulars que ens han permès aquest Nadal fer arribar aliments i joguines a les persones i infants més necessitats de la comarca del Tarragonès.

En concret, han col.laborat Nestlé, Gustauria, Ajuntament dels Pallaresos, Col.legi del Serrallo, Ikea, Banc Santander, Banc Sabadell,  Centre Mèdic Rambla Nova, Gascó Joguines, Parc Central, Espimsa, Parc de Nadal de Tarragona, Agència de l’Habitatge, Mapfre, Gimnàs Curves, als treballadors del Port de Tarragona,  de Solarca, d’Ematsa, de la Subdelegación del Gobierno i del Servicio Público de Empleo Estatal.

En total s’han repartit 134 lots d’aliments per a 558 persones i joguines per a 270 famílies, beneficiant-se 559 nens, tant de projectes propis de Creu Roja com de famílies derivades pels  serveis socials.

Creu Roja també vol agraïr la tasca del seu voluntariat i dels serveis socials de l’Ajuntament de Tarragona i del Consell Comarcal del Tarragonès.

Oficina Provincial Creu Roja Tarragona

La carta ha estat enviada per Sebastià Barrufet Rialp.

VIST I LLEGIT: Durant la Guerra de Successió Espanyola el malnom «botifler» es va emprar a Catalunya per a referir-se als catalans traïdors. Així quedà documentat el seu ús per a referir-se despectivament als dirigents de determinats pobles fidels a Felip V com Manlleu, Cervera o Centelles. El mot també al·ludia a la situació benestant dels qui pertanyien al partit borbònic. Hom podria situar entre els botiflers de Barcelona personatges que en temps de Carles II havien exercit càrrecs virregnals i que havien tingut conflictes amb les institucions del Principat. També hi foren bastant nombrosos els aristòcrates i els cavallers del braç militar, i alguns artistes i menestrals enriquits. A la resta del Principat, el nombre de botiflers fou més aviat escàs, fins a l’extrem que, quan calgué proveir els càrrecs municipals prevists pel Decret de Nova Planta, en alguns llocs mancà el nombre necessari d’addictes a la causa borbònica. Els botiflers foren dels pocs catalans que obtingueren càrrecs en altres territoris de la monarquia.

La legitima voluntat de Catalunya d’esdevenir un nou estat europeu, que faci possible compartir la seva governabilitat amb la resta d’estats, és la culminació d’un fet històric. Si les coses es fan ben fetes, de forma pacífica, mitjançant el diàleg, les relacions entre Catalunya i Espanya, sustentades en una convivència fraternal centenària, haurien d’acabar millorant, establint-se com a bons veïns, si es dóna el cas, amb projectes compartits, beneficiosos per a ambdues parts.

Els atacs dels espanyolistes a Catalunya farien ràbia si no fos perquè provoquen vergonya aliena. La seva baixesa moral no només radica en el contingut dels suposats arguments, sinó en el supòsit que els ciutadans a qui s’adrecen són subnormals profunds.  Que si amb una Catalunya independent no cobrarem les pensions; que si catalanitzarem els cognoms; que si els títols universitaris perdran automàticament  la seva validesa… I tanmateix, més enllà de la vergonya que provoquen, haurien de ser molt útils perquè delaten alguns fets. Delaten, per si algú en tenia cap dubte, que els partits polítics espanyolistes són per als catalans: l’enemic espanyol a casa nostra. És a dir, partits a qui Catalunya no només no els importa, sinó que treballen per destruir-la a canvi de cobrar ells una bona nòmina pagada, això sí, pels catalans.

Tots aquests partits, cadascun amb una versió més o menys sibil·lina, més o menys hipòcrita, estan dient exactament el mateix. Ens diuen que hi ha altres prioritats, que la gent té altres preocupacions. Interessa no obviar que, més enllà de la previsible ràbia que demostren aquests espanyolistes en veure per primer cop en seriós perill el seu fins ara còmode estatus de paràsits colons, la raó per la qual diuen les bestieses que diuen no són només producte d’aquesta raó. No. Per desgràcia crec que, lamentablement, en la seva absoluta vilesa que fa sentir autèntica vergonya, hi ha la voluntat real i el convenciment que el poble se les empassarà.

Ells van llançant mentides perquè alguna cosa quedarà. I aquesta cosa, per petita que sigui, per poca gent a la qual faci forat, sempre serà massa. Perquè encara que sembli mentida, encara que qualsevol persona amb mig dit de front pugui entendre que l’espectacle que està donant l’espanyolisme al país veí, i també traduït en els partits d’aquí, per força ha de fer obrir els ulls a un talp sobre la imperiosa necessitat primer de no votar-los, i segon de fotre el camp d’Espanya més de pressa que volant. Tanmateix, els botiflers d’avui són tant o més temibles que els partidaris del Borbó durant la guerra de successió.

No sé si ens en sortirem, tot i que de moment només demanem quelcom molt simple : fer una consulta pel dret a decidir.

Sebastià Barrufet Rialp, periodista

L'Hospital Joan XXIII

La meva experiència personal no em permet més que alabances a la qualitat professional i humana de tot el personal i m’ha fet comprovar també de primera mà la complexitat de l’organització i dels recursos tècnics que permeten al nostre hospital funcionar amb un nivell de qualitat assistencial comparable als més reconeguts a nivell internacional.

M’ha fet també reflexionar, més enllà del meu cas personal, sobre la gravetat i transcendència de les decisions que s’estan prenent dirigides a debilitar, sinó a desmantellar, el sistema públic de salut, que ofereix unes prestacions a tots els ciutadans per igual que són impensables en la sanitat privada si no és a un alt cost, només assumible pels més privilegiats, o al preu de rebre una atenció de baixa qualitat.

Permetre que es deteriori el servei públic de salut és un disbarat i una tragèdia, significa malbaratar el diner públic invertit a dotar els nostres hospitals i els nostres centres de salut i a formar als nostres professionals sanitaris per a posar a l’abast de tota la població un servei de qualitat en el que ens juguem ni més  ni menys que la vida.

Por sort, malgrat les retallades, malgrat les dificultats, de les rebaixes de pressupostos, de la reducció de personal, encara tenim professionals que posen tot el seu afany a vetllar per la nostra salut i no es deixen envair pel desànim que  produeix veure tan poc valorats els seus esforços pels polítics i gestors responsables de les decisions que s’estan prenent.

Gràcies a ells encara es manté una atenció sanitària digna al nostre país.