Josep Fèlix Ballesteros

En aquest sentit, l’Institut Municipal de Serveis Socials de Tarragona ha vist augmentada la seva activitat en els darrers anys, en què ha passat d’un pressupost de 5’7 milions d’euros (any 2007) a un de pràcticament 9’9 milions d’euros enguany. Amb aquests recursos, l’atenció als ciutadans més necessitats s’ha multiplicat fins a límits insospitables fa uns pocs anys. Per exemple, l’any 2007 es va fer un total de 14.900 intervencions en serveis socials, xifra que s’ha vist augmentada fins a les 66.150 intervencions l’any passat. I encara més, en el període 2007-2012 s’ha passat de 285 a 9.616 prestacions d’urgència, mentre que en el mateix període el Servei d’Ajuda a Domicili ha vist com pràcticament es triplicava el seu pressupost, passant de 676.130 euros als 1.830.438 euros de l’any 2012.

Aquestes xifres són només unes petites pinzellades de la situació que diàriament ens envolta i ens afecta d’una manera cada vegada més directa. Perquè la falta de recursos de molts tarragonins i tarragonines repercuteix en el benestar social, en el comerç i en el conjunt de la ciutat. Per això, l’Ajuntament centra tots els seus esforços en ajudar aquestes persones en moments tan difícils. En aquest sentit, les xifres també ens diuen que en un període en què tant el govern de l’Estat com el de la Generalitat han desemparat els ciutadans retallant-los ajudes socials, l’Ajuntament de Tarragona ha acollit aquestes persones i ha multiplicat el pressupost de l’atenció social, com no podia ser d’altra manera. Per això, malgrat tot, avancem i complim.

És aquí on l’Ajuntament de Tarragona està concentrant els seus esforços. En l’àmbit de les nostres possibilitats, lògicament, perquè des de l’Ajuntament no podem canviar la situació econòmica global, però sí podem fer tot el que ens sigui possible per col·laborar en reduir els efectes de la crisi entre els ciutadans de Tarragona.

I a banda d’intentar ajudar les persones més necessitades en tot allò que ens és possible, l’equip de govern també treballem a dotar la nostra ciutat de recursos i oportunitats per a avui i per a demà. I és que Tarragona és una de les poques ciutats que tenen en marxa obra pública. I això, per sí mateix, ja és un símptoma que a nivell municipal avancem. Però cal millorar.

Per tot això el balanç, en termes generals, és clar: Malgrat tot, avancem i complim. Per què? Doncs perquè és evident que hem tingut inconvenients i dificultats, com tothom té a tot arreu, però hem treballat intensament per superar aquests problemes i convertir-los en oportunitats de futur per a la ciutat. És per això què, malgrat tot, avancem i complim.

Ho fem desencallant i acabant projectes que semblaven eterns a Tarragona, com el POUM, 14 anys després del seu inici; l’Escola Oficial d’Idiomes, un maldecap que hem tingut els tarragonins durant dues dècades; el Teatre Tarragona, per fi estrenat i amb programació; o el nou mercat, que al 2007 no era més que un esborrany de projecte, entre d’altres concrecions que hem dut a terme. A més, hem fet realitat un somni d’internacionalització i inversió econòmica en equipaments i projecció exterior, com són els Jocs Mediterranis. I també hem dissenyat la Tarragona del futur a través del Pla 2022. Hem treballat per defensar el tercer fil i el corredor Mediterrani. Hem fomentat la inversió de grans empreses i marques a la ciutat, com són els casos del Corte Inglés i IKEA. Hem treballat en la promoció turística de la ciutat, i el resultat és que Tarragona rep avui més turistes que mai, té més places hoteleres que mai, tenim a la vista la creació de nous projectes hotelers de qualitat que ajudaran a augmentar el bon renom turístic de la ciutat, etc.

També hem fomentat la projecció cultural amb l’Espai Tabacalera i el Teatre Tarragona anteriorment esmentats, però també amb la capitalitat de la cultura catalana 2012, amb el suport a la nostra universitat i a iniciatives tan consolidades i turísticament atractives com són el Festival Tarraco Viva, el Dixieland, el concurs de focs artificials i el de castells. I finalment, hem fet de Tarragona una de les ciutats amb més obra pública en marxa avui en dia. És a dir, s’ha treballat i molt per millorar la ciutat i, malgrat la crisi, hi ha un bagatge i una perspectiva de futur per als tarragonins i tarragonines.

En termes naturals, Tarragona és com l’iceberg que es deixa veure enmig del mar. La part visible són les oportunitats que tenim al nostre davant, tot el treball fet en favor del futur de la ciutat i de la seva gent. Per sota, invisible però present, hi ha moltes altres opcions i possibilitats de creixement i de sortida de la crisi. Precisament per això, Tarragona és una de les poques ciutats que, en un context de crisi, ha estat capaç de treballar en projectes de futur. I també tenim obra pública en marxa. És a dir, avancem amb pas ferm, en paral·lel i en constant col·laboració amb el territori i les institucions.

Això hem fet i seguirem aquesta línia de treball per consolidar Tarragona com una de les primeres ciutats que veuran la sortida de la crisi, però no a qualsevol preu, sinó amb sòlids fonaments que ens projectin cap a un futur ple d’oportunitats. Perquè malgrat tot, avancem i complim el compromís que vam renovar ara fa dos anys.

Josep Fèlix Ballesteros
Alcalde de Tarragona

Mònica Alabart és presidenta d'ERC a Tarragona

Això és el que explica l’Alfred Bosch en un article publicat a Iberosphere, un portal en anglès d’anàlisi de la realitat, editat per dos periodistes britànics que han treballat per la BBC, la CNN o l’agència Reuters.

En aquest article, pensat de cara a l’àmbit internacional, Bosch afirma que la seva no és una tasca fàcil, ja que tant el PP com el PSOE no només estan en contra de la independència de Catalunya, sinó que s’oposen a la mateixa noció d’autodeterminació al•legant que la Constitució ho prohibeix. La resposta d’ERC és democràcia sobre democràcia: la Carta Magna estipula clarament com es poden fer referèndums; i pel que fa al contingut, la pregunta per la independència de Catalunya, difícilment pot ser il•legal quan hi ha diputats al Congrés, com Alfred Bosch mateix, que es presenten a les eleccions amb un programa clarament independentista.

A nivell internacional cal fer molta feina i molta pedagogia. Europa ha de ser el nostre principal aliat. Quan d’una manera democràtica vulguem emprendre el nostre propi camí, Espanya no ens ho posarà gens fàcil; llavors serà quan necessitarem el màxim de suports i aquests suports els hem de començar a buscar ja. Cal explicar com els intents del Govern central de fer descarrilar tot el procés a base de prohibicions, reformes legislatives o recursos davant el Tribunal Constitucional, tot i dificultar-nos el camí, el que fa és incrementar el suport a la causa independentista: en els darrers deu anys, ha passat, segons les enquestes, d’un 15% a gairebé un 60%.

Alfred Bosch assenyala també la sensació dels catalans de viure engabiats: políticament, perquè se’ns neguen drets bàsics i fonamentals; econòmicament, perquè, tot i viure temps d’escassetat, el motor econòmic català segueix pagant les abusives factures espanyoles. Aquest relat, per als qui fa anys que treballem per la independència d’aquest país, ens pot semblar redundant, obvi, gairebé una pèrdua de temps. Però no ho és. De cara enfora, perquè ens explica al món; de cara endins, perquè forma part del diàleg que molts reclamen amb el govern central, encara que sigui un diàleg de sords.

Aquest divendres 24 de maig, a les 8 del vespre, l’Alfred Bosch serà a Tarragona, a la sala d’actes del Col•legi Oficial de Farmacèutics. La gent d’ERC estem convençuts que cal explicar la nostra voluntat de decidir el nostre futur com a país. Cal explicar-la fora, però també a casa. Perquè com més siguem, més força tindrem.

Com diu l’Alfred en el seu article, hores d’ara, no podem predir com i quan Catalunya serà independent, però el que està clar és que ara el camí ja està obert i que no hi ha marxa enrere cap als vells temps de la dependència.

Mònica Alabart
Presidenta d’ERC a Tarragona

Ricard Checa és president del Sindicat de Periodistes de Catalunya a la demarcació de Tarragona

És inadmissible que una obra, inaugurada recentment, provoqui tanta llàstima i indignació. No s’entén que en una ciutat, capital de província, una obra caríssima sigui objecte del vandalisme perpetrat per uns quants energúmens. No és possible que cada setmana les parets estiguin literalment destrossades i pintades amb frases reivindicatives.

L’altre dia, al passar pel pas subterrani quan em predisposava a passejar per la platja, aprofitant el bon temps, em va envair un sentiment de vergonya. A banda de la brutícia (restes de menjar, llaunes i gots, embolcalls i bosses) em provocà impotència veure el resultat d’una nit de bogeria reflectit en els murs del túnel.

Em vaig fixar que les càmeres existents només “controlen” les escales mecàniques i accessos al túnel. Em sorprèn que els caps pensants i els que han de vetllar per la seguretat ciutadana no s’adonin que el problema està dins el túnel i no en els accessos. És tan difícil d’entendre que s’ha d’il·luminar aquella zona, col·locar videovigilància i perseguir i castigar els incívics que, cada cap de setmana, malmeten quelcom que hem pagat entre tots i que ens beneficia a tots?

Algú em podrà dir quant ha costat arranjar els desperfectes causats per uns impresentables que només gaudeixen fent maleses? Qui paga això? S’han identificat els autors dels actes incívics?

Quines mesures s’han pres per evitar que el pas a nivell sigui conegut com el túnel del terror de la plaça dels Carros? Fins quan gaudiran d’impunitat aquests “gamberros”?

S’hauria d’incrementar la vigilància en aquella zona i fins i tot tancar l’accés nocturn al túnel que ens permet passar al Passeig Marítim des de la plaça dels Carros.

No podrem continuar pagant la factura dels actes d’uns quants irresponsables, impresentables i incívics.

També estaria bé que les càmeres instal·lades funcionessin realment, tant a la plaça dels Carros com a les escales mecàniques del Palau de Congressos. La videovigilància de les escales del Palau és més que evident que no serveix per a res, ja que, almenys dues càmeres, fa dies que vigilen el cel de Tarragona, mentre la brutícia i els “minibotellons” continuen.

Estaria bé que els que governen es passegessin per la ciutat després de les inauguracions, pot ser així prendran mesures intel·ligents i eficaces.

Als gamberros els demano que foteu el camp.

Riard Checa és president de la demarcació de Tarragona del Sindicat de Periodistes de Catalunya

Eloi Menasanch és primer secretari de la JSC a Tarragona

Hi ha una altra raó per pensar que aquesta afirmació inicial és errònia o no és del tot certa. Quants de nosaltres formem part d’una organització política, associació cultural, de veïns i veïnes, d’oci, d’esport…?

Potser és agosarat plantejar-ho així, però el cert és que formar part d’una organització, sigui del tipus que sigui, també, d’alguna manera, fer política en sentit ampli.

La ciutadania vivim el nostre dia a dia formant part d’aquest grups i col•lectius d’interès en temàtiques concretes. Però és que a dia d’avui ha esdevingut un fenòmen digne de comentar i reflexionar-hi. Això és la participació política activa dels ciutadans i ciutadanes, però al marge del sistema polític del quan ens vam dotar fa més de trenta anys. Interès per la política, sí. Interès pel sistema polític actual, poc. Les iniciatives ciutadanes han superat en ocasions el mecanisme parlamentari i de participació tradicional.

Davant d’això, doncs, ens cal una reflexió profunda per tal que aquesta ciutadania cregui de nou que el sistema polític del qual forma part, és el seu. Caldrà replantejar moltíssimes coses, però allò que queda clar és que els mecanismes de participació ciutadana s’han de reformular de cap a peus, perquè han quedat obsolets i s’han vist superats per la pròpia participació ciutadana al marge d’aquests mecanismes actual.

La nova fórmula tocarà posar-la damunt de la taula des dels parlaments, sí; però sobretot de la mà d’aquesta ciutadania que ens ho reclama; sinó, de res hauran servit, i de nou i en breu tornaran a ser superats.

Des del meu punt de vista, és del tot evident que cal superar la política participativa d’avui.

Eloi Menasanch Sevil
Primer secretari de la Joventut Socialista de Catalunya-Tarragona

Pedro Sánchez

Però moltes d’aquestes competències -com passa a alguns municipis nuclears fent o ficant en dubte la seguretat nuclear dels ciutadans i ciutadanes, que com podem veure des de fa 25 anys aproximadament que porta operant a la zona la central de Vandellòs, els recursos d’emergències, les carències en l’operativa de simulacres reals, etc- deixen palesa la manca de prevenció i la poca previsió d’alguns polítics i alcaldes envers el territori i el seus municipis.

Com ha passat a municipis com  Flix, on Ercros ha deixat un territori contaminat i amb una situació molt greu. Aquesta gestió dolenta per part d’alguns dirigents s’ha d’acabar, doncs avui en dia no es pot permetre que tot valgui, que es pugui contaminar o  tenir una zona o municipi insegur o amb riscos.

És per això que si mirem enrere fent una mica de memòria històrica veurem com alguns representants no han estat corosos  amb la previsió, la seguretat i la sostenibilitat del territori, deixant sense la seguretat necessària els municipis i tenint-los durant molts anys a la sort del que pugui passar.

Podem observar com alguns dels dirigents que durant anys ens han tingut així, reconeixen ara que pagaven i assumien competències que potser no eren d’ells.

Senyors responsables i polítics, ja n’hi ha prou de gestionar d’aquesta forma, ja n’hi ha prou de no fer prioritària la sostenibilitat i el futur del territori, doncs les accions i males gestions realitzades fins ara, tots veiem com ens estan deixant els municipis i territoris actualment. Senyors responsables, si creuen que no en saben més, deixin de mal gestionar i marxin cap a casa.

Pedro Sánchez

Alexandre Fuentes Sánchez és secretari de Cultura, Esports i Moviment Europeu de la JSC-Tarragona

Aquesta idea és falsa, nosaltres serem el que vulguem ser, nosaltres decidirem el nostre futur, i per això hem d’unir-nos i lluitar contra governs estafadors que estan destruint vides. Ens hem d’organitzar, hem de sortir al carrer en massa, hem de paralitzar aquestes mesures, hem de lluitar.

L’any 1968, a França, estudiants i bona part dels intel·lectuals de l’època, van aconseguir mobilitzar més de nou milions de persones a la universitat de la Sorbonne de París, van dir prou al govern de Charles de Gaulle i el van obligar a dimitir. Dos segles abans, es va acabar amb l’Antic Règim, i es van promulgar uns valors de llibertat, igualtat i fraternitat que ara són inexistents. Ara se’ns vol negar la llibertat de sortir al carrer, perquè fem “escraches”, perquè som violents, no ens confonguem, se’ns vol negar el pensament, perquè si pensem podem posar en alerta aquest sistema i aconseguir tombar-lo. Tampoc tenim igualtat, perquè si n’hi hagués no hi haurien cases buides, i per contra gent suïcidant-se perquè els desnonen, això és igualtat? No tenim igualtat d’oportunitats, molts no poden accedir a la universitat perquè no poden pagar matrícules astronòmiques, i això fa que només estudiïn els fills de pares rics a qui el sistema beneficia, i allunya de les universitats a grans lliurepensadors que potser es plantegen alternatives diferents. Tot això crea un clima de tensió i per descomptat elimina la fraternitat entre tots nosaltres.

En conclusió, Europa està en decadència, Europa s’està destruint, Europa és destruïda per una unió de països capitalistes que acabarà amb les esperances de tots nosaltres. Avui 9 de maig,  dia d’Europa, us demano que ens aturem uns minuts a pensar en el la realitat que ens envolta, i a partir d’allà decidim si ens agrada el món en què vivim. Plantegem-nos com podem intentar canviar-lo.  Des de la  Joventut Socialista de Catalunya no romandrem callats i farem el possible per canviar aquesta realitat europea i per recuperar els valors que mai hauríem d’haver perdut.

Alexandre Fuentes Sánchez

Secretari de Cultura, Esports i Moviment Europeu de la Joventut Socialista de Catalunya-Tarragona

Ricard Checa és president del Sindicat de Periodistes de Catalunya a la demarcació de Tarragona

No faig demagògia ni intento provocar alarma, però estic preocupat amb les presons del nostre país. No fa gaire un intern va fugir després de ser substituït pel seu germà. Ara, tres presos intenten fugir aprofitant la confusió arran d’un suïcidi a la infermeria del centre. I resulta que el director general d’institucions penitenciàries, Xavier Martorell, es renta les mans i atribueix la responsabilitat a un funcionari per no haver activitat el protocol d’emergència. Ha optat per la via més fàcil.

El cert que és que res està clar. No se sap per què s’ha suïcidat una persona –l’acusat de matar l’exparella a Reus–  a la infermeria? Com és possible que un intern s’escapi per la teulada? I què passa realment amb la seguretat a la presó de Tarragona?

Podem, demagògicament, atribuir la culpa a les retallades en personal i seguretat, però crec que hem d’anar més enllà.

Xavier Martorell hauria de posar el seu càrrec a disposició del conseller. Des de principis d’any a Catalunya s’han donat a la fuga 9 presos i quatre continuen desapareguts. No és, òbviament,  el culpable de la fuga, però és el responsable polític i n’ha d’assumir les conseqüències.

No em serveix que ara s’alimenti el debat sobre la presó del Catllar i els motius que retarden la seva inauguració. Em preocupa, i molt, la situació de les nostres presons, la situació laboral dels seus funcionaris i dels reclusos.

Ha quedat clar que la manca de seguretat és una evidència. Com és possible que des de fora es puguin llençar coses a dins, com ara telèfons mòbils, armes… droga? I com és possible que algú pugui escapar-se? La culpa no és, òbviament, del funcionari però sí de les instal·lacions i del sistema de seguretat. L’intent de criminalitzar el funcionari és una estratègia política inacceptable i absurda. Xavier Martorell, esquitxat per l’escàndol  d’espionatge de Método 3, ha de dimitir immediatament i esbrinar amb tota mena  de detalls què està passant a les presons de Catalunya. Esperem que el conseller de Justícia doni les explicacions escaients i que, d’una vegada per totes, deixi de protegir la gent del seu partit i faci justícia, encara que això representi fer rodar caps.

Les retallades i un funcionari desbordat no poden ser l’excusa perfecta per lliurar un polític de responsabilitats. La seguretat ha d’estar per damunt de totes les estratègies polítiques i partidàries. Abans de tot, necessito saber què passa a la presó…

Ricard Checa

President del Sindicat de Periodistes de Catalunya a la demarcació de Tarragona

Jordi Sierra és subdelegat del Govern central a Tarragona

Abans d’acabar legislatura tindrem la T-11, que haurà costat més de 35 milions d’euros i que podrem inaugurar enguany; posarem punt i final al primer tram de l’A-27, Tarragona-El Morell, i els altres tres trams, en suspens per no disponibilitat pressupostària, els tindrem en un alt percentatge d’execució. En total, destinats a l’A-27, hi ha prop de 230 milions d’euros. L’Estat ha aturat aquesta obra, és cert, però ha destinat una xifra aproximada, 180 milions d’euros, al pagament de les factures pendents dels diferents consistoris de Tarragona. El Govern central, dins les seves possibilitats, dóna tot el suport possible a Tarragona, marcant les línies prioritàries d’actuació i sembla que tots estaríem d’acord en pensar que abans de fer obra s’han de pagar les factures, no?.

A més a més, no ens podem oblidar de les comarques de l’Ebre, i podem avançar que enguany, també es preveu acabar la variant de L’Aldea, que haurà costat prop de 30 milions d’euros.

La província demana, i amb raó, que una infraestructura bàsica com l’A-27 s’acceleri. Aquesta és una petició que compta, ningú ho dubti, amb el suport de la Subdelegació del Govern. Com també és una petició totalment legítima, i justa, la gratuïtat de l’AP-7 mentre no s’executi l’obra de desdoblament de la N-340. La petició la va llançar en un primer moment el President del Consell Comarcal del Baix Penedès, i Alcalde de Calafell, en un clar exemple de polític defensant el seu territori. A la petició del President del Consell Comarcal del Baix Penedès s’hi han sumat el president del Consell Comarcal del Tarragonès i els alcaldes de Torredembarra, Roda de Barà i Creixell. Estic segur que aquesta petició la traslladaran a la Subdelegació, el vehicle adequat per portar el que calgui a l’administració central.

No obstant això, m’agradaria remarcar que la lluita per millorar les infraestructures de la nostra província ha de ser una lluita comuna, allunyada d’interessos partidistes. La defensa d’un determinat color polític o d’un altre és absolutament legítima però el millor camí per fracassar en aconseguir els objectius de Tarragona és saltar al terreny de joc amb una altra samarreta que no sigui la que ens uneix a tots, la de Tarragona.

Jordi Sierra
Subdelegat del Govern a Tarragona

Arga Sentís és portaveu del Grup Municipal d'ICV-EUiA

Quan finalment la pressió del pares i el sentit comú van imposar-se i es va acabar acceptant que el solar qualificat com a equipament públic educatiu es dediqués a l’escola pública, els senyors de CiU i del PP, malgrat que ara ho neguin, van tenir la barra de bloquejar la cessió del solar a la Generalitat mentre no se solucionés “el tema de les Dominiques”.

Perquè, certament, aquí hi ha tot un tema: l’any 2005 el plenari de l’Ajuntament, amb el vot a favor de tots el grups, excepte el nostre, va aprovar  un conveni urbanístic amb les Dominiques que, resumint, els concedia un solar qualificat com a equipament a la Vall de l’Arrabassada perquè construïssin una escola nova, i a més els requalificava com a edificables els solars que ocupen actualment al carrer Rovira i Virgili perquè amb els diners que en traguessin  poguessin pagar la construcció del nou centre. És així com el nostre consistori va decidir que l’escola que més li convenia a la Vall de l’Arrabassa en fos una de concertada, que a sobre es beneficiava d’unes facilitats urbanístiques immenses. Però tot plegat no devia ser gaire normal,  ja que l’operació (diguem-ho així) no es va poder reflectir al Pla d’Ordenació Urbanística Municipal que s’estava redactant.

Per substituir aquell conveni del 2005, el plenari del 19 d’abril passat va aprovar un nou document (li diuen “protocol d’intencions” però no deixa de ser una mena de conveni urbanístic) segons el qual les Dominiques reben un altre solar perquè hi facin la seva escola concertada, al costat del primer, el que ja han dit que cediran a la Generalitat.  Ja no els requalifiquen l’escola vella, que es manté com a equipament i les Dominiques la cedeixen a l’Ajuntament.  A canvi de res? No. A canvi de dos solars, al carrer Joan Fuster, que abans estaven qualificats com a zona verda i d’equipaments, i eren fruit del desenvolupament urbanístic de la zona: per entendre’ns, els havien pagat els propietaris d’aquella zona, entraven dins del preu que van pagar quan es van comprar les cases, per tenir zona verda i equipaments. Però es veu que  en el llarg i confús procés de redacció del nou POUM, els solars han canviat de qualificació, ara són edificables i passaran a ser propietat de les Dominiques, suposadament perquè així es pugin pagar la construcció de  l’escola nova.

Total, i per resumir: l’escola concertada marxa cap a una zona de nou desenvolupament, amb tres solars a la butxaca generosament aportats per la ciutat. A canvi, l’Ajuntament es queda l’escola vella (per fer-hi què? Ja tenim una llarga llista de casalots buits que es van fent malbé). Cost per a les Dominiques: zero. Cost per a la ciutat: tot. Vet aquí el joc de mans que inaugura el nou POUM, aquell que Tarragona ha esperat durant tants anys.

Com que l’Ajuntament ho ha aprovat, sembla que ja no s’hi pugui fer res. Però això no està bé. És perfectament comprensible que les Dominiques defensin els seus interessos, però l’obligació de l’Ajuntament és prioritzar els interessos generals, i l’escolarització present i futura de la mainada de l’Arrabassada no pot dependre de donar satisfacció a les demandes d’una congregació religiosa. Queden moltes preguntes pendents sobre el contingut d’aquest conveni i sobre tot el procés, i ja ens les trobarem pel camí. Però les que més ens interessen ara són aquestes: els nens i les nenes de la Vall de l’Arrabassa tindran una escola en condicions, una escola pública en condicions? Quan cediran el solar a la Generalitat per construir-hi aquesta pública?

És l’Ajuntament qui ha de respondre. Ho deu als nens i les nenes de l’escola de la Vall de l’Arrabassa, ho deu als veïns i les veïnes. Ho deu a la ciutat.

Arga Sentís

Portaveu del Grup Municipal d’ICV-EUiA

Jesús Gellida és tècnic d’ocupació i màster en Treball i política social per la UAB

Però aquestes no són les úniques dades que es desprenen de l’Enquesta de Població Activa del primer trimestre de l’any 2013 sinó que també trobem una taxa d’atur juvenil que supera el 57%, que 1.902.000 de llars tenen tots els seus membres a l’atur i que 2.901.100 persones van perdre la feina fa més d’un any. Per tant, la situació es dramàtica per a milers de persones, les quals veuen agreujada la seva situació amb altres mesures que els afecten directament, tals com l’augment d’impostos, el repagament sanitari, la degradació dels serveis públics, etc. Tot això fa que les desigualtats entre classes socials i els nivells de pobresa augmentin sense parar. En aquest sentit, les dades mostren que a l’estat espanyol hi ha un 26,7% de persones que estan sota el llindar de la pobresa i que a Catalunya ens trobem en un esgarrifós 29,5% de pobresa, segons l’Enquesta de Condicions de Vida i Hàbits de la Població 2011.

Així doncs, aquestes intolerables dades d’atur són conseqüència directa de les darreres reformes laborals (1) del PP i del PSOE, les quals han facilitat els acomiadaments massius. Així mateix, les contínues retallades imposades en els serveis públics fan que centenars de milers de treballadors interins vagin directament a les files de l’atur. Tampoc no cal oblidar la nul·la inversió en polítiques industrials, les quals podrien impulsar l’economia i ser generadores de llocs de treball. Per tant, cal canviar aquesta política econòmica i acabar amb les mesures d’austeritat.

Així mateix, el Govern de l’estat espanyol ha afirmat en el Consell de Ministres del 26 d’abril que l’atur no baixarà del 25%, com a mínim, fins al 2016 i que, per tant, continuarà la destrucció d’ocupació, això sí, més lentament. Així és d’hipòcrita aquest Govern, que en comptes de preocupar-se a crear llocs de treball es contenta que es freni la destrucció dels mateixos, cosa que tampoc està aconseguint. Però realment no hi ha alternatives a aquest drama social que representa l’atur? No serà que ja li va bé al Govern i als seus amiguets de la CEOE que existeixi tant d’atur? Així doncs, el que s’està creant intencionadament és un enorme exercit de reserva de mà d’obra barata disposada a treballar a qualsevol preu i amb condicions laborals molt precàries (2). És, en definitiva, un canvi de model per competir amb la resta del món devaluant les condicions laborals internes, un model que l’únic que ofereix és atur, precarietat o exili (3). Però, torno a preguntar, quina alternativa tenim?

Doncs bé, front a aquesta degradació continuada de les condicions de vida de la majoria de la població i front a l’atur, la precarietat i l’exili econòmic cal reaccionar i plantar cara per a, en un primer pas, revertir les polítiques d’austeritat i de retallades dels drets socials i laborals. Cal, doncs, un canvi de model en la política econòmica i social actual que ens porti a la generació d’ocupació mitjançant un repartiment del treball i de la riquesa i una inversió pública planificada (4), que combini les polítiques industrials amb les polítiques actives d’ocupació dins d’un marc normatiu favorable a les classes populars i on les polítiques socials tinguin la major importància. Però per això fa falta voluntat política i aquests governs, tant el de l’estat espanyol com el de Catalunya, no la tenen ja que defensen uns altres interessos. Per tant, és prioritària una lluita social continuada en el temps que els sindicats, els moviments socials i altres col·lectius organitzats han de plantejar de manera conjunta i el més contundentment possible. Finalment, les milers de persones aturades han d’autoorganitzar-se en assemblees de parats o plataformes veïnals per exigir un treball que els procuri els ingressos necessaris per una vida digna, alhora que han de prendre consciència del per què d’aquesta situació. Així doncs, cal avançar cap a la conscienciació d’una àmplia majoria social que pugui articular un front polític, social i sindical que pugui ser el mecanisme per capgirar aquesta situació i transformar la societat.

(1) Veure l’article “Un any de reforma laboral”

(2) Veure l’article “Conseqüències de la precarització laboral per a les classes populars”

(3) Veure l’article “Atur, precarietat o exili”

(4) Amb el no pagament del deute il·legítim, a través d’una reforma fiscal progressiva, mitjançant la persecució del frau fiscal, l’evasió de capitals i la corrupció. Amb aquestes polítiques hi hauria finançament suficient per aquest inici de canvi de model.

Jesús Gellida és tècnic d’ocupació i màster en Treball i política social per la UAB