Oliver Klein, portaveu del del Grup Municipal del NMC de Cambrils
Totes les grans crisis que hem viscut en els darrers anys, sempre s’han fabricat a partir del que, col·loquialment, coneixem com a “bombolla”, que tard o d’hora acaba explotant. Des de la “crisi de les tulipes” al segle XVII, passant pel gran crack del 29, la caiguda de les empreses tecnològiques als anys 90 o, la més recent, crisi de la construcció, el mecanisme que les ha generat ha estat sempre el mateix: la barreja d’ambicions, falses il·lusions, especulacions i confiança en uns actius unflats que arriben a sobrevalorar-se tant que deixen de ser atractius, fins que el sistema rebenta.
Aquest tipus de funcionament, molt estudiat en l’àmbit de la ciència econòmica, pot ser extrapolable a altres sectors. Concretament, a dia d’avui podríem trobar-nos davant d’un fenomen de “bombolla política”. Anem doncs a analitzar breument aquest fet.
Els partits polítics tradicionals (PSOE, PP, ERC, Junts…) actuen, des de ja fa massa temps, com a macro-empreses que es dediquen a lluitar exclusivament per les seves quotes del mercat. En cap cas el seu objectiu resideix en oferir un “millor producte”, és a dir, un millor servei a la ciutadania, sinó que l’únic propòsit que els guia és generar uns majors rendiments per als seus “accionistes”: les elits que dirigeixen les regnes de cada organització en particular. Per tal d’assolir aquestes fites, només cal observar com aquests partits grans s’han abocat, com autèntics voltors, a menjar-se el que queda de les restes d’aquells que havien representat, en algun moment, certa alternativa de poder, i que també van caure en el parany d’una bombolla prematura.
Un dels trets característics d’aquesta situació protagonitzada pels partits predominants de l’actual sistema democràtic nostre, genera l’estat constant de desqualificació recíproca que practiquen, quan, per una altra banda, són capaços de posar-se d’acord si es tracta de mantenir el seu “status quo”, i obtenir millors recompenses per als seus membres més privilegiats. Les Diputacions Provincials i els Consells Comarcals, en són un gran exemple, amb un festival inacabable de càrrecs de confiança, prebendes, sous i intercanvis de favors polítics. Arribat aquest moment és quan la “bombolla” es fa més inaguantable ja que cada vegada hi ha més personatges disposats a fer el que calgui per entrar en un “negociat”, que qualsevol analista neutre descriuria com “inflacionista”, a punt d’explotar.
Si ens centrem en l’àmbit local, els partits dels que parlem reprodueixen aquest model, d’aprofitament estrictament clientelar, fins extrems inimaginables i del tot immorals. El cas de Cambrils, n’és un exemple molt destacat. Quatre partits, convertits en delegacions sense cap mena d’autonomia decisòria, es posen d’acord (malgrat les infinites divergències del passat recent) per assaltar la institució municipal, sempre sota la supervisió de les seves seus centrals. No hi ha dubte que es juga al rol de peó sacrificat al dictat d’una estratègia superior aliena a la voluntat majoritària de la ciutadania. Així doncs la “bombolla política” també ha arribat a Cambrils. Que exploti és només qüestió de temps. Quina alternativa hi pot haver davant d’aquest desgavell?.
La resposta és senzilla: cal tornar a donar un tomb, certament revolucionari, en el terreny de les idees i de les propostes. Una opció resulta el retorn als orígens del municipalisme, que és a l’origen de la mateixa democràcia per se. Cal recuperar el poder de decisió per les persones de peu, perquè sinó el sistema establert respondrà com ja sabem amb les conseqüències ja esmentades. L’accés a la representació política ha de ser de baix cap a dalt, mai a la inversa. Els caps de llista ho han de ser per mèrits acumulats i no per decisions preses per una immensa minoria situada en despatxos de les capitals, Tarragona, Barcelona o Madrid. El sistema polític democràtic, indirecte i representatiu, que tenim a dia d’avui, permet les operacions aritmètiques, i per tant, les sumes i restes d’escons i regidors són una eina legal. Però l’ètica primigènia que resulta de cercar un bon govern per a la pluralitat, no pot deixar de ser un factor imprescindible i s’hauria de tenir en compte. No tot s’hi val, i la manca d’escrúpols i de principis, juntament amb la seva exhibició impúdica, a l’hora de construir els propis governs successius, serà el que provoqui que la “bombolla” anunciada finalment esclati.
Però el destí mai és inexorable i, si prenem tots consciència del que ens està passant, encara estarem a temps d’evitar un major desastre. Personalment m’agradaria aportar tres propostes bàsiques com a estratègia per a invertir la situació preocupant que estem patint: primer, afavorir i potenciar els partits d’àmbit local, doncs són els únics que realment s’ocupen i es preocupen per estar al costat de la ciutadania propera, tot evitant els interessos externs; segon, que sigui Alcalde el cap de la llista més votada i que, en tot cas, l’aritmètica de què parlàvem, s’utilitzi tan sols en la formació de la resta del govern; i, tercer, el més decisiu, que ampliem la base democràtica de la participació i regenerem el mateix sistema permetent que a les eleccions municipals es pugui votar a partir dels setze anys.
Si volem donar llarga vida a la pràctica política dels nostres municipis, haurem d’afavorir el vot – la veu ja la fan servir – dels joves a partir dels setze anys. Innovar, donar entrada a noves idees i energies, qüestionar-se els esquemes “de tota la vida”, trencar amb les pràctiques abusives dels “millors posicionats des de sempre”, i buscar sortides a tot plegat que ens obrin nous horitzons, resulta la solució definitiva. Persistir en les pràctiques velles i obsoletes és caminar cap a la fallida del sistema, amb el risc que això representa.
Sí, la “bombolla política” existeix en diferents nivells, alguns ho percebem, altres en tenen constància directa, i els més perillosos se’n desentenen. El rellotge s´ha activat i no podem esperar. Els qui són part del problema, i són al centre del sistema, poden, si volen, formar part de la solució, col·laborant en la transició cap un model més avançat i perfeccionat. Altres continuarem actuant com a palanca de canvi per vocació i convenciment. Si no assumim el repte, o si no comencem a actuar a temps, la població ens en passarà factura amb tota la raó del món. Som-hi doncs!
Oliver Klein Bosquet Portaveu del Grup Municipal del NMC de Cambrils
Noemí Llauradó, presidenta de la Diputació de Tarragona
Les dues línies de molt alta tensió (MAT) que l’empresa Forestalia projecta fer passar per diverses comarques de les Terres de l’Ebre, el Camp de Tarragona i el Baix Penedès tenen com a objectiu vendre energia renovable generada a l’Aragó. No aporten, per tant, cap servei als veïns i veïnes de la demarcació, només perjudicis. Per això, la Diputació de Tarragona, encapçalant el clamor dels quaranta-sis municipis i vuit consells comarcals afectats, va presentar al·legacions contra els evidents impactes que els més de dos cents quilòmetres de filat i altes torres de les dues línies ocasionaran al paisatge, l’agricultura, la fauna i el patrimoni natural del nostre territori.
En el cas de la MAT que va de Valmuel a Begues (i que preveu travessar la Terra Alta, la Ribera d’Ebre, el Priorat, el Baix Camp, l’Alt Camp i el Baix Penedès), el Ministerio de Transición Ecológica y Reto Demogràfico ha donat llum verd al projecte sense acceptar cap de les observacions fetes des del món local, que som els que habitem i coneixem més el territori. Malgrat això, no ens donem per vençuts: el nostre futur no pot penjar d’un fil, i per això hem presentat un recurs d’alçada contra la resolució i defensarem el dret del territori a decidir lliurement sense imposicions.
Ara fa dos anys, quan l’empresa va sol·licitar la creació de la MAT, el Ministerio de Transición Ecológica va demanar el parer de la Diputació de Tarragona i vam fer una sèrie d’al·legacions, que vehiculaven les consideracions dels municipis afectats i hi sumaven els resultats d’un treball d’anàlisi profunda i rigorosa dels equips tècnics de la Diputació sobre l’impacte d’aquesta MAT al nostre territori. Aquesta va ser una nova ocasió per desenvolupar les nostres competències en cooperació i planificació territorial. Un cop més, la Diputació es posava al servei dels municipis i de les comarques i, des del diàleg, la planificació i el lideratge, vam arribar a consensos per defensar els interessos del sud de Catalunya i, alhora, per oferir solucions alternatives que permetin desenvolupar el projecte de forma més equilibrada.
Aquest estiu hem rebut, amb sorpresa, les resolucions administratives prèvies de la línia de la MAT del Ministerio, que no han tingut en compte cap de les al·legacions que vam fer. Per això, fa escassos dies hem presentat un recurs d’alçada contra aquestes resolucions. D’entrada, hi manifestem que la instal·lació de la línia vulnera la Llei 24/2013, ja que determina que l’única infraestructura que pot transportar l’energia a l’Estat espanyol és la de Red Eléctrica de España, S.A.. El fet d’autoritzar aquest transport a l’empresa Forestalia suposa deixar en mans privades la creació i la gestió d’una xarxa de transport d’energia, beneficiant-se del nostre territori.
D’altra banda, el recurs que hem presentat insisteix en la greu afectació mediambiental, paisatgística, agrícola, social, cultural i patrimonial que pot suposar la construcció d’aquesta línia de molt alta tensió en tots i cadascun dels municipis pels quals hi té previst passar. La pèrdua d’hàbitat per a la flora i la fauna, l’afectació a corredors de connectivitat ecològica com el riu Ebre o l’augment del risc d’incendi forestal són algunes de les nefastes conseqüències sobre les quals ja vam advertir i que ara tornem a posar de manifest.
Ara fa pocs dies, érem coneixedors de la notícia que el Ministerio de Transición Ecológica també ha aprovat la declaració d’impacte ambiental de la segona MAT de Forestalia, la que va de Grañén (Osca) a Pierola (Barcelona) i que preveu travessar diversos municipis de la Conca de Barberà. Malgrat que no es tracta de la resolució definitiva, es tracta d’un primer pas que ens pot fer intuir la posició del Ministerio davant d’aquesta nova línia.
Per tots aquests motius, tenim l’esperança que la Secretaria de Estado de Energía, que és qui ha de resoldre el recurs d’alçada que acabem de presentar, serà sensible amb les realitats del nostre territori i actuarà tenint en compte els municipis, els seus alcaldes i alcaldesses i el seu veïnat ja que, en definitiva, són els veritables coneixedors del seu medi i del seu entorn natural. És així com les administracions hem d’actuar: des de la suma de diferents perspectives, des del diàleg i des del respecte prioritari al bé comú. A la Diputació de Tarragona creiem fermament que l’ús de les energies renovables és essencial per al nostre present i per al nostre futur, per mitigar els efectes de la crisi climàtica i per afavorir una millor qualitat de vida de la ciutadania. La veritable sostenibilitat porta intrínsec l’equilibri i el futur del territori.
Noemí Llauradó i Sans Presidenta de la Diputació de Tarragona
Oliver Klein, portaveu del Nou Moviment Ciutadà per Cambrils
Pels antics grecs, la política era l’activitat social i organitzativa de la ciutat, llavors anomenada polis, un concepte ètic que situava molt per damunt de qualsevol altra competència que tingués a veure amb l’ordenació de la convivència humana. Aquesta visió iniciàtica ha canviat molt des de llavors.
Quan Maquiavel, fa cinc segles, va escriure “El Príncep”, no crec que pensés que les seves tesis tinguessin tan bona acollida a dia d’avui. Per ell, l’exercici de la política consistia en conquerir i mantenir el poder sense tenir en compte ni la ètica, ni la moral ni el bé comú. Tota estratègia consistia en administrar i retenir el poder polític com un objectiu en sí mateix i a qualsevol preu, fent ús d’aquell aforisme tant pervers segons el qual “el fi justifica els mitjans”.
El que sí és segur és que Maquiavel no podia imaginar que les seves tesis tinguessin tanta prèdica a Cambrils després de tant de temps. Per primera vegada en la ja llarga història de democràcia municipal al nostre municipi una aliança de perdedors i de partits en decadència (recordem que, especialment PSC, però també ERC i Junts, han perdut entre els tres milers de vots) es posen d’acord per assaltar la Casa de la Vila, i revertir i menysprear la voluntat majoritària, expressada per la ciutadania, d’optar pel Nou Moviment Ciutadà per Cambrils (NMC) com a millor opció per donar resposta a les seves inquietuds, necessitats i propostes.
El partits d’àmbit estatal i català – PSC, ERC, Junts, En Comú Podem – devaluen i menyspreen d’aquesta manera la democràcia municipal. Aquests partits tradicionals actuen, únicament, com a sucursals de les seves centrals ubicades a Barcelona o Madrid, i només serveixen als interessos de la seva marca principal, com ja hem denunciat en reiterades ocasions.
Tardarà més o menys, però aquestes empreses partidistes, reconvertides en maquinàries electorals, quedaran reduïdes de ben segur a la mínima expressió als nostres municipis. La realitat local, les demandes concretes, les del dia a dia d’un municipi com pot ser el de Cambrils, no es poden solucionar des de secretaries generals situades a centenars de quilòmetres. Des d’aquests despatxos, es treballa només amb un objectiu: tenir presència suficient per generar ingressos per les seves formacions respectives i, sobretot, generar poder que els permeti satisfer aquesta necessitat d’alimentar als seus seguidors més radicals amb càrrecs de confiança, amb assessors a repartir per tots els estaments provincials, i amb dedicacions exclusives abundants, en cap cas orientades a satisfer el bé comú sinó els seus propis interessos.
Res hi ha que sigui més poderós que el pas del temps per corroborar totes aquestes tesis expressades. A Cambrils ja hem vist els primers passos. En el primer plenari, el nou govern format amb finalitats espúries que ja anirem analitzant, va aprovar cinc dedicacions exclusives amb el cost que això significa per les arques municipals que, hem de recordar, es nodreixen dels impostos que tots els cambrilencs i cambrilenques paguem puntualment. El proper acte d’aquest vodevil polític, serà ampliar el nombre d’assessors, fins arribar als set que la llei contempla tal com el govern actual ha volgut avançar. En tot cas, que la llei ho contempli no vol dir que ho obligui. I, per entre mig, haurem de veure com l’aprovació dels pressupostos municipals, però sobretot l’aprovació de les ordenances fiscals, contemplaran pujades successives des d’aquest primer exercici de mandat. I és que les matemàtiques són implacables: per satisfer la seva despesa caldrà doncs ara generar més ingressos mitjançant impostos.
Aquest és el panorama que tindrem a Cambrils després de la interpretació més directa i aplicació de les teories de Maquiavel al nostre municipi. Quan es governa pensant només en l’ambició del poder, quan aquest és converteix en un objectiu en comptes de ser un mitjà, la ciutadania està desemparada davant de l’arbitrarietat, l’obscurantisme, l’engany i la manipulació que aquestes estructures posen en marxa en el seu dia a dia.
Per sort, però, el municipalisme a Cambrils compta amb el Nou Moviment Ciutadà (NMC) un partit que, amb els seus sis regidors (gairebé el trenta per cent del plenari) vetlla, des del minut zero, per contenir i contrarestar aquest tsunami de despropòsits i malbaratament de recursos que aquest govern quatripartit està preparant. Tot ells han de saber que l’NMC és un bastió inexpugnable amb la solidesa d’una roca, i amb una fortalesa infinita, que ens atorguen els resultats electorals del passat mes de maig. Nosaltres no fallarem a la ciutadania de Cambrils. Teniu-ho en compte.
Oliver Klein Bosquet
Portaveu del Nou Moviment Ciutadà per Cambrils
“Ser” alcalde del municipi en el que vius i convius és el resultat d’un exercici de combinacions d’aritmètica electoral cada vegada més freqüent, més difícil d’entendre i que ja està allunyant la ciutadania de l’exercici del sufragi. En aquestes darreres eleccions municipals, a Cambrils no hem arribat al cinquanta per cent de participació i, a la vista dels esdeveniments que es poden produir, m’atreveixo a predir que en les properes encara minvarà considerablement. I és en aquest punt on té sentit reflexionar la diferència entre “ser” i “fer”.
“Fer” d’alcalde passa per un coneixement profund de la realitat del teu municipi; per saber prioritzar; per tenir una visió de conjunt i, a la vegada, una visió personalitzada per cada barri o zona; per tenir un projecte realista del que es necessita i del que es pot aconseguir; per tenir ben clara la missió i la visó a mitjà i llarg termini de cap on es vol anar; i, sobretot, per gestionar amb eficàcia i eficiència el dia a dia.
Oliver Klein és alcalde de Cambrils en funcions
Molts candidats i candidates confonen el “ser” amb el “fer”. El més greu d’aquesta confusió és que les conseqüències les paga la ciutadania, l’actual i la futura, doncs això és com els tsunamis, que des que es genera la primera onada fins que la destrucció arriba a la costa passa un temps que no es pot perdre com, per exemple, seria el cas de Cambrils.
Al nostre municipi, els resultats han expressat, clarament, la voluntat de les persones que han anat a votar. La gran majoria ha votat revalidar, per quatre anys més, la fórmula de govern encetada fa gairebé dos anys. Un govern format per un equip de regidors i regidores que hem sabut treballar, conjuntament, pel bé comú dels cambrilencs i cambrilenques, per damunt de personalismes i interessos egoïstes.
El darrers dies, però, sembla que alguns han renegat d’aquesta feina feta i han preferit configurar una majoria plena d’incerteses, plena de riscos per Cambrils i de dubtosa eficàcia. Quan els acords es fan en negatiu i per anar en contra d’alguna cosa o d’algú, al final s’acaba capgirant i anant en contra de tot i de tothom. Aquesta possibilitat de composar un govern del “Titànic”, a punt de naufragar, esdevé un búmerang que amenaça el futur de la nostra ciutat. Les aliances forçades en les que només es prioritzen els interessos i les ambicions dels propis components, molt sovint divergents, no són el millor auguri per la unitat, l’estabilitat i el progrés que necessitem.
Un futur que requereix, al capdavant, una persona que “faci” d’alcalde i no que només “sigui” alcalde. La cadira per la cadira és una malaltia del passat que pensàvem que ja estava erradicada. Cambrils no necessita sumes aritmètiques al capdavant de l’alcaldia, ni repartiments de mandat que demostra l’ambició per manar i l’ambició de poder d’uns quants poc representatius.
Cambrils necessita al capdavant de l’alcaldia una persona que lideri; que assumeixi responsabilitats de tot, del que es pot fer i del que no es pot fer; què sàpiga dir sí i no i argumentar-ho; que sigui proactiu; que tingui les portes obertes del seu despatx per a qualsevol qüestió i per a tothom; que sigui accessible i útil pels seus conciutadans i conciutadanes; en definitiva, necessita una persona que “faci” d’alcalde i no que només “sigui” alcalde. En aquest marc lingüístic però, també, conceptual i ètic del “fer” o “ser”, el futur de Cambrils n’està en joc els propers dies.
Oliver Klein Bosquet. Alcalde en funcions de Cambrils
El proper 28 de maig, els ciutadans de Salou i de tots els municipis de la geografia espanyola tindran l’oportunitat de triar els governs locals per als pròxims quatre anys. La candidatura Sumem per Salou-PSC, liderada per l’alcalde Pere Granados, ha publicat les línies principals del seu programa, que destaca per ser ambiciós i atrevit, perquè Salou i els seus ciutadans es mereixen el millor.
El futur govern haurà de gestionar eficientment els fons Next Generation, i Sumem per Salou-PSC presenta una proposta de futur i projecte de progrés per a un Salou viu, modern i referent turístic, amb una clara aposta per la sostenibilitat. L’experiència i el bon govern del mandat actual són un avantatge per evitar experiments en un moment crucial pel desenvolupament de la ciutat.
Els reptes del futur requereixen polítiques fermes i decidides, així com polítics amb ganes de treballar i liderar projectes. La crítica destructiva només afebleix els ànims d’una població que reclama prosperitat i qualitat de vida. Per això, l’aposta per la sostenibilitat en àmbits com la cultura, la gastronomia, l’eficiència energètica, el turisme sostenible, el medi ambient i la qualitat dels serveis han d’estar en l’origen de les polítiques socials del nou govern.
La candidatura Sumem per Salou-PSC està preparada per desplegar totes les mesures necessàries perquè Salou continuï sent un referent en molts aspectes. Amb ganes de continuar en la senda del progrés, estem convençuts que amb el suport de tots els salouencs i salouenques, serem capaços de fer-ho encara millor.
Yeray Moreno President de la gestora del PSC Salou
Nos acercamos ya a Semana Santa y uno de los pasos más conocidos es el viacrucis, que representa, en diferentes estaciones, los momentos y sufrimientos vividos por Jesús.
Como bien sabéis todos, soy una persona ostomizada por el tumor que sufrí. Es la alternativa gracias a la cual sigo vivo y puedo seguir haciendo, más o menos, una vida normal. Se calcula que, en España, hay más de 130.000 personas ostomizadas, aunque muchísima gente desconoce lo que es y las dificultades que comporta.
Los pacientes ostomizados hemos sufrido una operación por la que nos han creado un orifico en el abdomen para dar salida a la orina o a las heces, y que se recogen en la bolsa adaptada que llevamos al cuerpo.
Los osmotizados podemos y tenemos el derecho a hacer una vida normal. Pero para que esto ocurra, necesitamos baños adaptados y preparados. Algo que parece tan simple y esencial, no siempre se cumple.
La semana pasada estuve comiendo en un restaurante de Tarragona. Cuando se me activó la bolsa, fui al baño y resultó que el restaurante no tenía un baño para minusválidos. Tuve que cambiarme la bolsa en malas condiciones con muchos nervios.
Según la ley, todos los locales con atención al público deben tener un baño adaptado para todas las personas, independientemente de su capacidad y de la actividad a la que se dediquen.
La historia continua… La semana pasada presentamos un libro en un sitio público muy conocido y céntrico, el Centre Cultural del Antic Ajuntament de Tarragona, ubicado en la Calle Mayor. Allí se desarrolla una programación cultural muy interesante. Es un espacio muy bonito y acogedor para este tipo de actos.
Era por la tarde y en esta franja horaria tengo mayor riesgo con la bolsa. Cuando necesité ir al baño, mi gran sorpresa fue que solamente había un lavabo, era antiguo, no estaba adaptado y, para colmo, no había pestillo.
Los espacios y locales públicos deben dar ejemplo y estar bien preparados para todas las personas. Por este motivo, ya he comunicado el asunto al alcalde de Tarragona, para que el Ajuntament pueda tomar medidas.
Y el viacrucis continúa.
Ayer estuve en el Hospital Joan XXIII para una intervención, la cual se retrasó bastantes horas por un caso totalmente comprensible. Debo agradecer y felicitar al personal médico que realizaron la intervención por su profesionalidad y buena atención.
El disgusto vino después. Estaba en la zona de recuperación de la Unidad Hemodinámica, que fue una reivindicación de la Plataforma de Salud de la Coordinadora de Entidades de Tarragona. Estas dos salas fueron uno de nuestros primeros logros.
Estaba allí mucho más tarde de lo que debería, llevando casi 24 horas sin comer. La bolsa se activó y pregunté a la enfermera por un lavabo, para poder cambiarla. Ella se quedó perpleja mirándome. No sabía qué responder ni cómo actuar. Era algo urgente e insistí, a lo que me contestó que no podía hacer nada, ya que el protocolo no preveía esa situación.
Intenté hacerle entender mi situación y lo incómodo que sería tanto para mí como para el resto de pacientes que se encontraban en la sala. Era una cuestión de dignidad y respeto. Pero cada vez de forma más agresiva, se negaba a poner una solución. Le respondí rotundamente que me levantaría e iría yo mismo a buscar un baño. Finalmente, buscaron una silla de ruedas y me llevaron al baño más cercano, que era del personal.
¿Cuántos ostomizados habrán sufrido situaciones así? No quiero imaginarme como habrán terminado otros casos, de personas que quizás sean más vergonzosas y que no tengan los recursos que tengo yo para denunciarlo.
Por todas estas escenas exigimos:
Un decreto para que no haya ni un solo local público ni privado sin un baño adaptado para todas las personas.
La instalación de un baño para pacientes en la Unidad Hemodinámica y la revisión del protocolo de actuación.
La buena noticia final es que la intervención fue bien.
Fa quinze dies l’AVV de la Mineta hem tingut una nova reunió amb Noemí Llauradó, Carles Prats i Marina Berasategui (vice alcaldessa i responsables polítics d’urbanisme de l’Ajuntament), han admès que si avui qualsevol empresa de logística com SEUR, MRV, GLS o Correos Express, o totes elles, demanen llicència industrial per a la seva seu logística en les naus del barri, que els darrers mesos els propietaris han estat netejant i adequant, els la concediran sense problemes.
També ens ha arribat la notícia que s’està planificant la posada en marxa d’un «gran coworking» en una d’elles. No en tenim més detalls, però la implantació en el barri d’empreses de logística és un important atractiu per a altres empreses.
L’Ajuntament de Reus està executant un pla, preconcebut o no, d’industrialització d’aquest barri. En principi semblava que es tractava d’un pla de govern d’ERC, anteriorment, quan Dani Rubio d’Ara Reus era responsable de la concessió de llicències industrials, hi va haver un intent que no va reeixir, però ara si. En contradicció amb això els responsables d’ERC al consistori ens diuen que ells no volen permetre aquestes llicències, però que no els ha quedat altre remei que autoritzar-les degut a que els tècnics d’Urbanisme de l’Ajuntament així ho han informat. No sabem si és així o bé la proximitat de les eleccions els ho fa dir, però ara ERC diu que és culpa dels tècnics que signen els informes.
Però, com hem arribat aquí?
L’any 1999 l’Ajuntament de Reus aprova el Pla d’Ordenació Urbana en que defineix el Barri de La Mineta com a zona residencial, i concretament els carrers Cervantes i Duesaigües com Clau IV, que segons el POUM només permet cases baixes parellades, i esmenta les poques empreses que hi quedaven com indústria a extingir. I efectivament fa més de 15 anys aquestes empreses es van traslladar a polígons industrials de la ciutat i el Barri de la Mineta ha tingut un gran creixement residencial, quedant quatre naus en desús i abandonades a l’espera de ser enderrocades per a convertir-se en habitatge.
Però tot això està canviant, a l’agost de 2018 la fundació privada AFMA, propietària d’una nau en el carrer Cervantes, decideix posar en marxa un taller industrial de confecció i marroquineria. En aquell moment en Dani Rubio, d’Ara Reus, era el regidor que havia d’autoritzar les llicències industrials. En no ser possible autoritzar aquesta llicència AFMA va desmuntar la indústria i va tornar a tancar la nau.
Més endavant AFMA lloga aquesta nau a GLS, una empresa de logística, la qual demana un certificat d’idoneïtat per a la posada en marxa de la seu principal a la ciutat. A principis de març de 2019 l’Alcalde i el Secretari emeten un certificat informant-los que no és possible autoritzar aquesta activitat degut a que no hi ha un habitatge, requeriment explícit del POUM.
Al maig del 2019, després de les eleccions municipals, ERC assumeix la responsabilitat política d’Urbanisme, el mateix Carles Prats es reuneix amb els empresaris interessats i a partir d’aquest moment els tècnics de l’Ajuntament, que a principi del mateix any havien informat negativament, ara informen positivament. No només això si no que a partir d’aquest moment hi ha un tracte de favor amb aquests empresaris per part de l’Ajuntament amb concessions irregulars i despistant les denúncies del veïnat.
Cal dir que, durant l’any i mig que va durar la tramitació de l’expedient fins a la concessió de la llicència industrial, l’alcalde Carles Pellicer no ens va voler rebre ni tant sols va respondre la multitud de peticions que li vam fer per parlar-ne. Avui la llicència ja ha canviat de nom i pertany a APSA Global Express SL, una societat de l’entorn d’Andreu Pintaluba SA, franquiciada de la seu logística de NACEX a Reus.
Noemí Llauradó i Sans, vicealcaldessa de Reus i candidata a l’alcaldia per ERC, i Maria Pascual Serra, arquitecta i integrant de la llista electoral d’ERC a Reus
Aquest mandat hem posat les bases de la transformació de Reus. Una transformació econòmica, social i urbanística per construir la ciutat del futur, per superar els reptes que ens planteja el demà. Uns reptes que són molt clars i s’articulen en 3 eixos: un referent a la salut, un a l’escalfament global i un tercer a la prosperitat. Són tres eixos que tenim molt presents en el nostre projecte a l’hora de fer una ciutat més vivible.
Quan parlem d’una ciutat més vivible, parlem d’una urbs més caminable, més saludable, més segura, en definitiva, més humana. Quant més vivible és una ciutat, més forts són els llaços que es generen entre els veïns i veïnes, entre la ciutadania, i això va des de donar suport al comerç local fins assolir que els nostres fills i filles puguin anar al centre educatiu a peu amb la màxima seguretat.
Aquesta transformació urbanística implica, per exemple, carrers més ben il·luminats. També suposa millorar la senyalització de l’espai i disposar d’equipaments a l’entorn més proper a casa, parlem d’un entorn equipat i comunitari. Així també es construeix la ciutat dels 15 minuts. Una ciutat més propera, més amable amb espais més segurs que acompanyin les persones en, per exemple, l’espera prèvia a recollir els infants de l’escola. Llocs que facilitin el joc i la socialització per a persones de diferents edats. Uns entorns més nets i pensats per a totes les famílies.
Una manera d’avançar en aquesta millora urbana és generar noves centralitats a la ciutat. Nous espais ciutadans en els quals es pugui desenvolupar l’activitat comercial, de restauració i d’oci per a tothom. Accions com la transformació del barri del Carrilet o de l’entorn de la plaça del Víctor i el carrer Ample són uns clars exemples d’aquesta voluntat. Unes noves centralitats amb carrers pacificats que afavoriran l’activitat comercial, l’oci, la mobilitat sostenible, el passeig i el gaudí de la ciutat per a les persones que hi viuen o la visiten.
I és que l’espai públic és un agent amb funcions ambientals, socials i lúdiques capaç de generar un millor benestar físic i emocional, i també, una major cohesió social quan es treballa el seu desenvolupament com un factor clau per a combatre les desigualtats i la crisi climàtica ja present. D’aquesta manera, proposem una mirada valenta a l’hora de planificar la ciutat. Cal pensar la via pública per a l’ús en tot el cicle vital, des dels infants fins a la gent més gran, totes i tots som usuaris de l’espai públic, i això, cal tenir-ho sempre present.
Perquè hem de ser capaços de transformar els reptes que ens planteja el segle XXI en oportunitats per a tothom. Volem continuar fent una ciutat per a les persones, més humana, en tots els àmbits. Una ciutat amb més espais verds, més segura, més saludable, més neta, més ben il·luminada i més cohesionada.
Noemí Llauradó Sans, vicealcaldessa de Reus i candidata a l’alcaldia per ERC Maria Pascual Serra, arquitecta i integrant de la llista electoral d’ERC a Reus
El conjunt d’edificis i recinte que conformen l’antiga fàbrica de tabacs, coneguda com La Tabacalera, que tant va costar aconseguir per la ciutadania de Tarragona, fa molts anys que es troba en desús i en un estat deplorable i d’abandonament.
Lorena de la Fuente Vilaltella és portaveu de Ciutadans Tarragona
Aquest espai de titularitat municipal s’ha dividit en dues finques, per tal de fer la mutació demanial d’una d’aquestes finques a favor de l’Estat amb l’objecte d’ampliar la Necròpoli Paleocristiana.
Pel que fa a l’altra finca que representa la major part dels edificis i recinte de La Tabacalera, des de Ciutadans defensem que hauria de ser la seu del Museu Nacional Arqueològic, reflexió que també és compartida per la Reial Societat Arqueològica Tarraconense. En aquest espai, el museu guanyaria molts més metres per tal de poder exposar la gran part de peces que es troben emmagatzemades. Els sostres alts d’aquest edifici industrial facilitarien l’exposició de peces de grans dimensions amb tota la seva esplendor. Junt amb la Necròpoli Paleocristiana s’unirien dos espais museístics de titularitat estatal que potenciarien culturalment aquella part de la ciutat, convertint aquest museu en un referent mundial en la divulgació del món romà.
Per fer-ho possible, es podria emprar la mateixa fórmula de la mutació demanial. Però el que no volem és que aquest espai resti tancat 30 anys com li ha succeït al Museu de la Necròpoli Paleocristiana. Per evitar-ho, establiríem condicions a la mutació demanial, com ara determinar un període màxim de 5 anys per realitzar les obres d’adequació de l’edifici. El que obligaria a l’Estat a pressupostar els recursos econòmics necessaris per complir amb aquest compromís, i destinar-ho durant almenys 30 anys a la finalitat de Museu Nacional Arqueològic. En cas de no complir amb aquests compromisos, la titularitat de la finca passaria de nou a l’Ajuntament de Tarragona.
Però la ciutadania de Tarragona no pot perdre de forma gratuïta un espai tant important. Amb el trasllat del Museu Nacional Arqueològic, a La Tabacalera s’alliberaria l’edifici on actualment es troba ubicat a la Plaça del Rei pel que, a canvi, la nostra proposta és que es faci també una mutació demanial de dit immoble en favor de l’Ajuntament de Tarragona, en els mateixos termes que la mutació que fem a favor de la Necròpoli Paleocristiana per destinar-lo a una finalitat cultural com, per exemple, possibilitar que el Museu municipal del Circ i del Pretori es pugui ampliar annexant aquest recinte.
Lorena de la Fuente Vilaltella és portaveu de Ciutadans Tarragona
Està clar que no n’hi ha prou amb una data oficial com la d’avui, Dia Internacional de les Dones, per reivindicar la lluita feminista en els múltiples àmbits de la nostra societat encara dominats pel patriarcat. La nostra és una carrera de fons que hem de mantenir cada dia, al llarg de tot l’any i en cadascun dels nostre camps d’activitat, des del més personal i domèstic fins al que té una transcendència més pública o general. Malauradament, els canvis no sempre es produeixen a la velocitat que voldríem, i encara hi ha molta feina per fer.
A la Diputació de Tarragona som plenament conscients que l’equilibri entre dones i homes és primordial per avançar cap a millors quotes de benestar social, i en aquest sentit, també ho és l’assumpció d’una manera de fer més oberta, inclusiva i socialment justa. Per això, avui dia 8 de març, hem volgut posar de relleu la feina de 20 dones de casa nostra i d’arreu del món que al llarg de la història han obert camí en diferents disciplines tradicionalment masculines, en aquest cas d’àmbit humanístic com ara l’art, l’escriptura, la fotografia o l’arquitectura.
Ho fem mitjançant l’exposició ‘Redibuixem la història’, a càrrec d’alumnes de l’Escola d’Art i Disseny de la Diputació a Tarragona i oberta fins al 5 d’abril al Palau de la Diputació de Tarragona. A banda del vessant divulgatiu, la mostra també pretén generar referents femenins, normalitzar-los i difondre’ls arreu. El mateix títol de l’exposició ja és tota una declaració d’intencions. Molts dels noms que hi apareixen són força desconeguts malgrat la seva destacada aportació al món de les arts. Succeiria el mateix si haguessin estat homes? Segurament no.
Amb el mateix objectiu, fa poc més de tres mesos vam convocar al Palau Bofarull de la Diputació a Reus a antigues i actuals alcaldesses i regidores dels nostres pobles i ciutats per homenatjar-les i reconèixer la seva tasca pionera. En el mateix acte, vam recordar a qui va ser la primera alcaldessa de Catalunya i de tot l’Estat elegida per sufragi, l’any 1934: Nativitat Yarza Planas. Una figura que era de justícia que recordéssim i referenciéssim, atesa la rellevància històrica que significa haver estat pionera en el càrrec, a banda, és clar, de la seva contribució a la millora de l’administració local i també de l’ensenyament, dos dels àmbits que va conrear al llarg de la seva vida.
Però més enllà de la singularitat d’aquestes petites o grans gestes pioneres, en aquest 8-M també volem posar de relleu la tasca d’aquelles dones anònimes que no són objecte de cap reconeixement i que tampoc protagonitzen cap exposició, però que igualment han estat i són clau en la transformació de la nostra societat mitjançant el seu rol -bé sigui o no públic- i la seva capacitat de construir benestar. Ens referim a dones que han estat i són puntals a casa, al camp, a l’empresa… Dones que han tingut i tenen cura dels altres, a l’espai domèstic o al professional. Dones actives, gestores, visionàries, amb un lideratge propi fruit d’altres maneres de fer i de concebre la nostra societat. Dones que redibuixen la història del país i que feminitzen el món tot convertint-lo en un lloc millor per viure-hi.
Avui, tant les unes com les altres, són les grans protagonistes d’aquesta diada de reafirmació feminista, una cita simbòlica al calendari però sens dubte molt útil per continuar avançant. Entre totes i tots ho farem possible.
Noemí Llauradó i Sans Presidenta de la Diputació de Tarragona
Volem seguir formant part del projecte que encapçala Noemí Llauradó per a Reus, n’estem convençuts. Però a més ho volem fer amb un clar pas endavant i refermar el nostre compromís passant a formar part de la militància a Reus del partit que representa aquest projecte: Esquerra Republicana de Catalunya.
Tal i com diu el president d’Esquerra Republicana de Catalunya, Oriol Junqueras “com més forts siguem, més podrem ajudar al país”. Som en aquest punt, forts i disposats, amb l’energia necessària per continuar construint un futur millor per a les reusenques i reusencs, des d’aquests valors republicans, una ciutadania crítica, compromesa i amb vocació transformadora.
Ens sentim identificats amb l’esperit de transformació, de valentia i de compromís amb la ciutat que Noemí Llauradó ens ha transmès durant aquests anys que l’hem tinguda al capdavant, al capdavant i costat per costat. Formem part d’un equip cohesionat, sòlid i solvent que ha sabut sobreposar-se als moments més difícils, sempre des del consens i amb un únic objectiu: atendre les necessitats de les persones.
Malgrat el desprestigi interessat que pateixen la política i els partits, continuem creient que des del vessant polític es poden empènyer, liderar i acompanyar grans projectes de transformació, projectes que milloren la vida de les persones. Hi volem sumar. Des de la nostra experiència, el treball i la dedicació, podem ser útils i ho volem ser, volem dedicar els millors anys de les nostres vides per a la ciutat.
Els valors republicans de defensa de la democràcia i de les llibertats encaixen amb el que sempre hem defensat des dels nostres àmbits: una societat més justa, igualitària, crítica i compromesa. I si hi ha un espai polític que representi aquests valors, des de l’esquerra i el catalanisme, sens dubte és ERC. Ho porta demostrant d’ençà del primer dia i ja en fa uns quants.
Ara és el moment de fer un pas endavant, de demostrar el compromís amb la nostra ciutat i de formar part d’Esquerra Republicana de Catalunya per seguir transformant Reus, per ser el relleu transformador que encapçala Noemí Llauradó.
Daniel Recasens Salvador, Regidor d’Educació i de Cultura i Política Lingüística de l’Ajuntament de Reus
Carles Prats Alonso, Regidor d’Empresa i Ocupació de l’Ajuntament de Reus
Hem volgut d’una manera expressa que el calendari modernista del 2023, que editem conjuntament el Museu d’Història i la Fundació Trencadís des de l’any 2019, sigui sobre les obres de l’ínclit arquitecte modernista barceloní Lluís Domènech i Montaner (1850-1923) que tenim a casa nostra. D’aquesta manera, commemorem i recordem els cent anys de la seva mort. Va ser arquitecte, però també polític, historiador, il·lustrador i dissenyador de tipografies i enquadernacions de llibres.
En l’àmbit cultural, fou president dels Jocs Florals (1895) i de l’Ateneu Barcelonès (1898, 1911 i 1913) i membre de l’Acadèmia de Bones Lletres (1921). Col·laborà en les publicacions La Renaixença, Lo Catalanista, Revista de Catalunya i La Veu de Catalunya, i publicà llibres tècnics, com ara Iluminación solar de los edificios (1877) o Historia general del arte: arquitectura (1886).
En l’àmbit polític, fou membre de La Jove Catalunya, del Centre Català, de la Lliga de Catalunya, que presidí el 1888, i de la Unió Catalanista, que presidí el 1892. Fou un dels organitzadors i president de la sessió inaugural de l’assemblea que aprovà les Bases de Manresa. Més tard, ingressà al Centre Nacional Català (1899) i a la Lliga Regionalista (1901). Fou elegit diputat per Barcelona a les eleccions de 1901 i reelegit l’any 1903. L’any següent abandonà la Lliga per discrepàncies amb Cambó, i amb altres dissidents fundà El Poble Català (1904-1918), setmanari i més tard diari polític, del Centre Nacionalista Republicà. Fou autor d’Estudis polítics (1905) i Conservació de la personalitat de Catalunya (1912).
Posteriorment, abandonà la política i es dedicà a la recerca històrica i arqueològica. Publicà Centcelles, Baptisteri i cella-memoriae de la primitiva església metropolitana de Tarragona (1921), Història i arquitectura del monestir de Poblet (1925), La iniquitat de Casp i la fi del Comtat d’Urgell (1930) i Ensenyes nacionals de Catalunya (1936). Fou catedràtic de composició i de projectes de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona (1875) i, més tard, director (1900 i 1905-1919). Com a arquitecte, desenvolupà un estil innovador, fet amb maó vist i ferro forjat, amb decoració de ceràmica policromada i temes florals, que el situen a l’avantguarda de l’arquitectura de la seva època i el converteixen en una de les figures destacades del Modernisme.
L’arquitecte barcelonès Lluís Domènech i Montaner ha estat, sens dubte, un personatge del nostre país de finals del segle XIX i el primer terç del segle XX. Junt amb els arquitectes Antoni Gaudí, Josep Puig i Cadafalch i Josep Maria Jujol, reusenc, mataroní i tarragoní, respectivament, representen la modernitat d’un estil arquitectònic que ens ha deixat una petjada al nostre territori, admirada i visitada per tothom.
Al Camp de Tarragona tenim, a Tarragona, el mausoleu del rei Jaume I i a Reus, les cases Navàs, Rull i Gasull, l’Institut Pere Mata i la capella Margenat al cementiri.
En aquestes èpoques de festivitat i retrobament familiar és molt comú que la fraternitat ens envolti, així com la preocupació vers el pròxim arrela amb més força. Buscar la millor situació per aquelles persones que ens envolten és una preocupació altruista i necessària que les administracions públiques han de complir, mitjançant l’aplicació de polítiques socials que millorin el dia a dia de les persones.
I a Reus no poden obviar aquesta necessitat amb el record, encara present, de Rosa, la veïna de vuitanta-un anys que va morir per un incendi provocat per una espelma amb la qual s’il·luminava, per culpa de la situació de pobresa energètica que patia.
Segons dades de les memòries de la Regidoria de Benestar Social de l’Ajuntament de Reus, l’any 2020 i el 2021 es van atorgar 2.517 i 2.775 ajuts d’urgència respectivament. L’any 2020, 1.523 d’aquests ajuts van ser per ajudar a pagar l’aigua i 382 per subvencionar la pobresa energètica, mentre que el 2021 van ser 1.297 ajuts per l’aigua i 815 per pobresa energètica. Aquestes dades reflecteixen una realitat: cada vegada són més les persones que necessiten recórrer a ajuts o subvencions per fer front a les despeses en general (+258 famílies l’any 2021), on les demandes per cobrir les despeses de subministraments i combatre la pobresa energètica (aigua, llum i gas) han augmentat en 433 famílies més aquest 2021 en comparació a 2020.
L’any 2020 es van destinar fins a 400.000 € per donar cobertura a les necessitats bàsiques dels col·lectius vulnerables, inversió que va pujar a 640.364 € el 2021 (cobertura a ajuts d’aigua, ajuts d’urgència social com òptica, farmàcia, habitatge, targetes moneder, subvencions per pobresa energètica i xecs Roba Amiga).
Aquest augment de les necessitats de la ciutadania per combatre la pobresa energètica, en canvi, no es veuen acompanyades de polítiques socials que busquin donar cobertura a la demanda. Tot i l’augment significatiu d’usuaris demandants del 2020 al 2021, les inversions públiques per combatre la pobresa energètica no han augmentat proporcionalment a les peticions.
La regidoria de Benestar Social va concedir, el 2021, 711 ajuts per pobresa energètica de les 1.086 sol·licituds rebudes, és a dir, una de cada tres sol·licituds va ser rebutjada (exactament el 34,5%), i va suposar una despesa de 155.174 €.
Per a fer front a la pobresa energètica d’aquest 2022, l’Ajuntament de Reus ha destinat una partida econòmica de 110.000 €, ampliable fins als 200.000 €. Aquestes xifres serveixen per cobrir, aproximadament, la demanda de l’any passat, però obvia la necessitat d’aquesta tercera part de la població demandant que va veure denegada la seva sol·licitud d’ajut per combatre la pobresa energètica.
Per donar resposta a les necessitats dels reusencs i reusenques, és necessari ampliar aquesta dotació pressupostària, com a mínim, vora els 70.000 €, per cobrir aquesta tercera part de les demandants que no van veure acceptada la seva petició de subvenció o ajut.
L’Ajuntament de Reus ha d’impulsar polítiques socials que incloguin a tota la ciutadania, així com ampliar i millorar aquelles polítiques que altres anys s’han quedat curtes davant l’alta demanda social. I aquestes polítiques socials són totalment imprescindibles: si bé entenem adequat millorar la il·luminació dels carrers per a les festivitats nadalenques, no podem entendre que es tripliqui el pressupost de l’any anterior en la licitació de les llums de les places i d’altres espais de la ciutat (cost total de 423.100 €) per il·luminar més els carrers, però es permeti que hi hagi habitatges sense llum o gas a la ciutat de Reus. És molt necessari crear un espai agradable i acollidor per festes, on la gent gaudeixi, però és molt més necessari crear uns habitatges agradables i acollidors, on la gent pugui gaudir de les festes a casa seva en unes condicions d’habitabilitat adequades.
Volem un Ajuntament de Reus amb iniciativa, que es preocupi per combatre la pobresa energètica, i fer front a l’augment de sol·licituds de les reusenques si reusencs que es veuen i es veuran desestimades, a raó de l’augment del cost dels subministraments en l’actualitat.
Volem llars i carrers il·luminats, agradables i acollidors!
Cinta Pastó. Consellera de Feminismes i LGTBIQ+ a l’Ajuntament de Tarragona
Avui tornem a commemorar el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència vers les Dones. Un dia en el qual denunciem que la violència masclista té moltes formes, inclou la sexual, l’econòmica, la psicològica, els feminicidis i la violència vicària. També són violència les mutilacions genitals o els matrimonis forçats i evidentment totes les situacions de discriminació patides per les dones pel simple fet de ser-ho.
Any rere any alcem més la veu perquè la societat patriarcal en la qual vivim obri més els ulls. L’única manera d’assolir els nostres objectius feministes és implicant-nos en aquesta lluita pacífica i necessària, convertint-nos en agents transformadors. No només les dones, això és cosa de totes i de tots i també de les administracions. La societat i les administracions han d’anar agafades de la mà per garantir els drets de les dones i la denúncia de les violències masclistes. Volem viure en una societat de dones i homes lliures on no hi tingui lloc la violència contra les dones.
És cert que s’estan fent avanços amb polítiques que ens permeten caminar cap a la bona direcció, però no són suficients encara. La violència masclista no diferencia per edats, classes socials o procedències, només exerceix la seva força de totes les formes possibles sobre les dones. Per això és tan important que la mirada feminista sigui present en totes les polítiques que es portin a terme, només així es podrà plantar cara i tractar a la violència masclista com a cabdal. Les dones sempre hem sigut valentes i ho continuarem sent, el que volem és ser lliures!
A Tarragona enguany hem organitzat actes durant tot el mes de novembre per a conscienciar i fer visible, un cop més, la lluita feminista. El plat fort, però, han sigut les jornades “No esperis un no rotund: només el sí és sí”, les quals s’han centrat en les novetats al voltant de l’assetjament sexual en diferents àmbits que contempla la nova llei de garantia integral de llibertat sexual, la Llei Orgànica 10/2022, de 6 de setembre. Les jornades estaven obertes a tothom i però també anaven adreçades a PIMES i entitats, les quals han pogut aprendre les guies per a poder desenvolupar el seu propi Protocol d’Assetjament Sexual. Sense dubte, hem complert amb el nostre objectiu, han tingut un gran èxit de participació i estem convençudes que la gent ha marxat molt més conscienciada i amb moltes més ganes de deixar enrere per sempre el patriarcat que està instaurat en la nostra societat. Entre tots i totes hem d’aconseguir que la ideologia masclista passi a formar part del passat, com també les agressions a les nenes, dones i al col·lectiu LGTBIQ+.
No és fàcil ni ho serà, però això no ens ha de fer abaixar els braços, ans al contrari, hem d’aixecar el puny amb més força que mai per canviar les coses amb decisió. Hem d’incidir en l’educació i en la conscienciació de la societat per fer aquests passos. Reclamem un compromís social i unitari per lluitar contra aquesta xacra de les violències masclistes.
Caminem cap a una nova societat lliure, igualitària, solidària, inclusiva i cuidadora on ningú hagi de viure amb por ni patir per la seva integritat física, emocional i psicològica. Juntes i junts podem amb tot!
Ramon Tremosa i Jaume Morron han presentat aquesta setmana a El Círcol de Reus el llibre ‘Energia sobirana. Com Catalunya pot ser autosuficient en energia renovable’, publicat per Pòrtic Edicions, i que ja és una obra de referència per entendre les claus de l’èxit de la nostra transició energètica.
L’aparició del llibre no pot ser més oportuna. El preu de l’energia es troba en l’ull de l’huracà i la guerra d’Ucraïna ha demostrat la dependència de bona part d’Europa del gas rus. És un escàndol que Catalunya, que va començar a fer els deures fa anys, es trobi ara a la cua d’Europa pel que fa a la transició energètica.
Si estem així és perquè no hi hagut ni lideratge, ni coratge, ni voluntat política. Falta visió estratègica, energia per fer canvis i ambició. O augmentem molt significativament la capacitat de generació d’energia i electricitat amb fonts renovables, o seguirem depenent de les nuclears, de cremar gas i de les importacions d’energia.
Una de les causes de la paràlisi és el blocatge administratiu, incomprensible si de debò creiem en la sostenibilitat i la transició energètica. Les tramitacions d’un parc eòlic són escandolsament llargues.
També és un escàndol la desproporció territorial. Mentre que les comarques del sud contribuïm enormemement a la generació d’electricitat a les de Girona en produeixen menys del 5% de la que consumeixen.
El lideratge no és fer discursos contundents als Telenotícies però a la vegada permetre que les rutines ancestrals del funcionariat governin la gestió administrativa.
Cal accelerar i facilitar els projectes de grans parcs eòlics i fotovoltaics, només amb les petites instal·lacions no anem enlloc, i cal apostar per les centrals hidroelèctriques reversibles, dites també de bombament. Catalunya, com bé explica el llibre, gràcies als 66 embassaments i als seus desnivells, és un indret idoni per desenvolupar-hi aquest sistema que permet la reutilització de l’aigua per generar electricitat de manera infinita. A més permet emmagatzemar-la per utilitzar-la quan es necessiti.
No podem pretendre oportunitats de desenvolupament econòmic, industrial i tecnològic amb una estructura de producció d’energia de fa 60 anys.
Hem de ser capaços d’oposar-nos amb èxit a la cultura del no i a la concepció bucòlica i virginal del paisatge. A París la torre Eiffel també va tenir una forta oposició inicial, en el seu moment, però poc després va ser acceptada com una aportació monumental i espectacular de la tecnologia al paisatge.
I no deixa de ser una paradoxa que col·lectius que es presenten com a ecologistes siguin els que s’oposen a tants i tants projectes de renovables arreu del país.
Només amb líders forts i amb ambició trasformadora de les nostres administracions podrem sortir-nos-en.
No podem tenir polítics que s’encongeixin a la mínima que algú aixeca la bandera del no o la bandera de mantenir administracions amb els hàbits de funcionament del franquisme.
Hem d’impulsar la Catalunya del Sí. La del sí al progrés, el sí a la sostenibilitat i el sí a l’eficàcia de l’administració. Si no fem i, amb urgència, el que toca fer, ens portaran l’electricitat de l’Aragó i ens cosiran el país amb línies de molta alta tensió. Ens hem d’emmirallar en com fan la transició energètica països avançats com Noruega, Escòcia o Dinamarca, entre d’altres. Tothom s’espavila i actua depressa. Hi ha en joc la sostenibilitat i la competitivitat del país.
Per fer la transició energètica cal sentit d’estat. D’estat català, és clar. Perquè, com la política, la transició energètica la fas o te la fan. I Catalunya no es pot permetre perdre aquest tren, ha d’aspirar a ser capdavantera.
Dies enrere a la Sala Emili Argilaga del Centre de Lectura reusenc, ple de gom a gom es va presentar el llibre “125 anys de Flama. Institut Pere Mata . 1896-2021”. La historiadora i arxivera Carme Puyol Torres i la periodista Isabel Martínez Martínez, van rebre l’encàrrec de la institució sanitària reusenca, Aquest es divideix en dues parts. Per un costat, hi ha un relat històric dels ha escrit primers cent anys , que ha dut a terme Puyol a través de documentació i converses amb les persones relacionades. A l’inici tenim dades i imatges que llueixen el Modernisme amb la signatura domenechiana a la vista. Tenim els següents capítols: 1. Etapa fundacional (1896-1900); 2. La consolidació d’un anhel de servei assistencial (1900-1922); 3. La trajectòria d’una etapa de creixement (1922-1936); ; 4. L’Institut Pere Mata en el context de la Guerra Civil (1936-1939); 5. La recuperació i la represa de l’Institut Pere Mata (1940-1967); 6. Renovació conceptual i estructural (1967-1994) i 7. Canvi de cicle. Després dels primers cent anys, passem a “La flama renovada (1996-2021)” que ha escrit Martínez amb la successió dels esdeveniments següents: el procés de reordenació psiquiàtrica a Catalunya i el paper de l’IPM, la gran transformació d’un projecte històric, les sinergies d’un projecte potent, els reconeixement d’una tasca amb vocació humanística, docència i recerca, les noves àrees estratègiques del segle XXI, un espai inspirador de cultura, la lluita contra l’estigma: que el carrer entri a l’IPM, un epíleg no desitjat: l’afectació de la covid-19 i una flama renovada.
En resum, es tracta d’un llibre escrits a quatre mans i dues veus. L’any 1996 l’I. P. M. va celebrar el seu centenari però ara hi havia la necessitat d’actualitzar la seva història amb els canvis existent, tant en la societat com a la institució, que s’han succeït en els darrers 25 anys. Fons han estat els arxius propis, el CIMIR, l’Arxiu Comarcal del Baix Camp i el Museu Salvador Vilaseca. Les veus del Dr. Antonio Labad, la Dra. Elisabeth Vilella i el president Del Pere Mara Joan Amigó també son testimonis de primera mà. Francesc Xavier Arrufat, psiquiatre i director gerent de l’Hospital Universitari IPM, amb el seu pròleg “Anàlisi interna i de l’entorn amb mirada de futur” ens aproxima als 125 anys de ‘l’ànima no es pot definir amb paraules però acompanya totes les persones que han format, formen i formaran part del a nostra institució … 125 anys són una part del viatge que dona sentit al que som, ens il·lumina i ens anima a afrontar els formidables reptes que tenim per endavant’.
Un dels objectius del llibre es obviar el tòpic de que el centre era un “manicomi” per a rics i, sobretot, destaca la voluntat social gràcies a un equip metge que renovat l’IPM de forma capdavantera, posant al servei públic en el centre i responent als requeriments vers la salut mental que tenia el territori. Actualment, tal com va manifestar Joan Amigó, el president del consell d’administració, treballen més de 2.000 persones en tot el territori, des del Baix Penedès fins al Baix Ebre. Segurament ni el Dr. Emili Briansó Planes i Pau Font de Rubinat que van ser els promotors podien imaginar-se que al cap dels anys, molts anys, la seva dèria i llavor arribés a consolidar-se aquest projecte sociosanitari.
Vull acabar expressament fent esment a tres paraules que va pronunciar l’alcalde Carles Pellicer: Caràcter, excel·lència i ambició, que defineixen l’esperit dels reusencs. És a dir, la lluita, la tossuderia dia rere dia per aconseguir quelcom per el seu entorn més proper, amb tota la professionalitat que requereix l’objectiu, per col·locar la ciutat allà on pertoca. Així sigui, per molts anys.
Fa set anys que tant des del Parlament com des del Govern de la Generalitat han intentat elaborar un mecanisme per crear un Fons de Transició Nuclear que afavoreixi la transició econòmica i laboral a les zones que més directament es veurem afectades pel calendari de tancament de les centrals -aprovat per l’Estat, que no és imminent però cada dia és més a prop.
Després de dos intents fallits de crear el mecanisme a causa de l’oposició dels governs espanyols, a la tercera, amb l’aprovació de la Llei d’acompanyament dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya per al 2022 s’incloïa una modificació de la Llei 5/2020 de creació de l’impost sobre les instal·lacions que incideixen en el medi ambient, per la qual el 20% dels ingressos relacionats amb les activitats de producció, emmagatzematge i transformació d’energia elèctrica d’origen nuclear es destinaria a nodrir un fons per a finançar actuacions de desenvolupament socioeconòmic i de transició energètica justa de les zones afectades per l’impacte ambiental de la producció d’energia elèctrica nuclear.
Aquest Fons està adscrit al departament competent en matèria d’empresa i treball. El règim de gestió d’aquest fons es regula per un reglament que ha de preveure la participació en la determinació de les prioritats d’actuació del fons, dels consells comarcals, d’altres entitats locals de caràcter supramunicipal de les zones afectades i de les organitzacions empresarials i sindicals més representatives.
El Fons, una vegada aprovat aquest reglament, el tindrem a disposició a principis de 2023 i comportarà uns 24 milions d’euros anuals fins que s’hagin de tancar les nuclears. El 2022, alcaldies, consells comarcals de les àrees nuclears d’Ascó i Vandellòs hem estat treballant amb el Govern de la Generalitat la redacció del Reglament del Fons, que hem consensuat amb agents institucionals, econòmics i socials del territori i, a hores d’ara, està a punt de ser aprovat. Cal reconèixer la feina ingent del Secretari d’Empresa i Competitivitat, Albert Castellanos, per arribar a aquests acords, amb la predisposició de tothom que hi hem participat.
La voluntat de tot plegat ha estat que aquest Fons no substitueixi les inversions ordinàries de la Generalitat ni de l’Estat i, sobretot, que no siguin una repartidora i que esdevinguin la llavor d’inversions empresarials i industrials que generin nous llocs de treball, tant per a personal qualificat com de mà d’obra.
Amb la proposta actual de reglament, gairebé a punt d’aprovació, es determinen 46 municipis que se’n beneficiaran, de les comarques de la Ribera d’Ebre, el Baix Camp, el Baix Ebre, la Terra Alta i el Priorat, amb una població total de 67.114 habitants. Tots aquests municipis tenen el nucli urbà dins del radi de 20 km respecte una de les dues centrals nuclears. No s’exclou que si hi ha projectes interessants, el Fons es pugui utilitzar per dinamitzar municipis colindants o propers.
Ara, però, a punt de disposar d’aquest Fons i de concretar algunes inversions d’empreses en aquestes comarques, pel valor afegit que suposa el Fons, el Parlament de Catalunya ha admès una Proposició de Llei del PSC per la qual es demana la modificació de l’article 8 de la Llei 5/2020, de 29 d’abril, amb relació al fons de transició nuclear i la creació de l’òrgan de govern.
Aquesta moció, més enllà de demanar un increment de l’aportació del 50 % de l’impost, desvirtua i perverteix totalment l’objectiu pel qual es va crear el Fons de Transició Nuclear, que no és altre que oferir alternatives laborals i econòmiques als veïns i les veïnes dels pobles que es veuran afectats més directament pel tancament de les centrals nuclears.
Així, la Proposició del PSC amplia el radi d’afectació del Fons fins a 30 quilòmetres, fet que comporta que la població afectada passi de 393.664 habitants de 108 municipis de 9 comarques catalanes i 2 d’aragoneses, el Baix Cinca i el Baix Aragó. La població afectada respecte la proposta actual de la Generalitat, per tant, es multiplica per 5,86, mentre que l’aportació econòmica només es multiplica per 2,5, malgrat l’increment del fons fins al 50 % de l’impost que el PSC demana. Això vol dir que poblacions que res tenen a veure amb l’afectació socioeconòmica que comporta el tancament de les nuclears podran disposar d’aquests fons per fomentar la seva industrialització.
D’altra banda, a més, la Proposició imposa als representants del territori que han estat tot un any treballant en el consens d’un Reglament per governar i gestionar el Fons un model de govern que mostra un gran desconeixement de la gestió de l’administració i que comportarà el bloqueig del Fons. I, per tant, que amb tota probabilitat no es pugui aplicar a partir de 2023.
I no es podrà gestionar perquè d’entrada, el PSC atorga la gestió del Fons i la presidència de l’òrgan de govern als ajuntaments de Vandellòs i Ascó, expulsa la resta d’ajuntaments i les cambres de comerç i la Diputació de Tarragona, i redueix els agents socioeconòmics a més de deixar amb caràcter irrisori la presència de la Generalitat al plenari.
El PSC pretén que la Generalitat recapti diversos milions d’euros perquè els gestioni una administració municipal dirigida per dos ajuntaments, que els hauran de repartir en actuacions en un territori de 108 municipis, alguns de fora de Catalunya. Un exemple d’ineficiència, bloqueig i paràlisi d’uns Fons urgent, necessari i imprescindible, si no és que es vol repetir el vell model de la repartidora que tants magres resultats en la reactivació econòmica i laboral ha aportat. És més, caldrà veure si entra dins la legalitat que els alcaldes puguin gestionar res amb l’autoritat que els correspon més enllà dels límits seu terme municipal.
Aquesta imposició unilateral via Proposició de llei parlamentària trenca qualsevol consens territorial i deixa en no res tota la feina feta per un futur just i digne dels municipis que durant anys han suportat la producció energètica del país. El canvi, a més d’un retard considerable en la disposició del Fons, implicarà la pèrdua de les oportunitats que aportaran valor a les nostres comarques i que a hores d’ara s’estan treballant per captar noves inversions i centenars de llocs de treball a les zones nuclears.
La cirereta del pastís és que, si la Proposició del PSC s’aprova i no hi ha nous pressupostos de la Generalitat, tot s’esfumarà i caldrà recomençar de nou en un context social, econòmic i industrial que fa més necessària i urgent que mai l’arribada dels Fons per a la transició econòmica nuclear.
El Fons ens fa més competitius respecte altres àrees industrialitzades i més ben connectades. No podem demorar el temps les oportunitats que ens ofereix els fons, ni amb a un bloqueig ni amb la indeterminació del futur del Fons nuclear.
Demanem als grups parlamentaris i especialment al PSC que acceptin les esmenes a la Proposició de llei i emplacem els agents econòmics, socials i institucionals que hem estat treballant aquests darrers mesos colze a colze a defensar la proposta de Reglament actual, perquè al 2023 puguem disposar ja dels Fons de transició nuclear. I, finalment, instem els grups parlamentaris que, acordin una esmena conjunta que permeti incrementar l’aportació del Fons de transició fins al 50% i què no se superi el radi de 25 quilòmetres d’afectació, perquè desnaturalitza l’objectiu dels Fons: generar oportunitats d’ocupació per als municipis que patiran el tancament de les nuclears.
Signen aquest article:
Gemma Carim, presidenta del Consell Comarcal de la Ribera d’Ebre
Rosa Abelló, presidenta del Consell Comarcal del Baix Camp
Xavier Gràcia, president del Consell Comarcal del Priorat
Xavier Faura, president del Consell Comarcal del Baix Ebre
Com cantava Raimon, qui perd els orígens, perd la identitat. Per fer avançar Cambrils cal no perdre la nostra identitat. Per saber on anem hem de posar en valor d’on venim.
Prendre decisions polítiques d’acord a un malentès concepte de progrés tancat a la història i el territori que ens envolta, pot fer perdre oportunitats i els elements que configuren la nostra manera de ser.
Malauradament a Cambrils en tenim un seguit d’exemples en forma d’enderroc. On queden el Pòsit de Pescadors, les basses del port, els rentadors de la vila o l’antiga estació? Esperem que no n’hi hagi més.
Cal preservar aquells edificis d’arquitectura urbana que ens identifiquen i que ens recorden què vam ser en un passat. Edificis que sumen valor i que ens permeten seguir creixent i evolucionant cap al futur.
Els anteriors exemples es refereixen a un patrimoni cultural material malaguanyat, però no tampoc podem oblidar el patrimoni immaterial.
Així, durant el mandat 2015-2019 vam creure imprescindible commemorar el 2016 els 200 anys de la mort del Dr. Antoni de Gimbernat i Arbós al 2016. I el mateix vam fer amb la celebració de l’Any Cardenal Vidal i Barraquer al 2018, en motiu del 150è aniversari del naixement i del 75è de la mort. Calia difondre les seves figures com a fills il·lustres que són del municipi i dedicar-los un any per apropar la seva persona, la seva trajectòria i l’aportació social a les generacions actuals.
No sempre coincideix que tenim efemèrides d’aquest tipus per celebrar però aquest any, el 2 de novembre, s’han complert 400 anys de la Concòrdia entre Cambrils i Montbrió del Camp. Segur que no tothom coneix aquesta efemèride. Permeteu, doncs, que us en faci cinc cèntims:
Fins el 4 de novembre del 1622, l’actual terme municipal de Montbrió pertanyia a Cambrils. Tal com ens explica l’historiador cambrilenc Josep Salceda, “En aquell temps, 1553, Cambrils tenia 1.165 habitants i Montbrió 250. Els anys van anar passant amb trifulgues de tota classe fins que, potser molt cansada la gent dels dos pobles de tant d’incordi, van arribar a la conclusió que seria millor que cadascú anés a la seva i, per assolir-ho, es va redactar la famosa concòrdia”.
De vegades els fets històrics no estan prou documentats. Però en aquest cas existeix el llibre de de la Concòrdia, on hi consten tots els detalls de la segregació de Montbrió de Cambrils.
Des de l’alcaldia i l’equip de govern sorgit en les darreres eleccions municipals, creiem que era un bon motiu per fer una programació conjunta entre els Ajuntaments de Cambrils i de Montbrió del Camp. Una programació cultural per posar en valor aquell patrimoni que encara existeix i que fa 400 anys ens unia, com poden ser els mateixos camins o els molins que estan repartits pels dos termes municipals.
La història passada també ens pot obrir possibilitats de futur. Les possibilitats d’un bon veïnatge entre municipis s’ha de cultivar, estudiar i aprofitar per créixer com a territori. La història i el patrimoni en pot ser un bon mitjà. Així ho crec.
Per això, l’any 2021 vam formar un equip tècnic i polític entre els dos ajuntaments, proposant, mitjançant un conveni, la programació de tot un seguit d’actes a emmarcar dins de l’anomenat “Any de la Concòrdia: Cambrils i Montbrió del Camp”.
En una mostra més del desinterès pels temes culturals de Cambrils, l’equip de govern ha ignorat aquest conveni i ha defugit la coorganització de cap tipus d’acte per recordar la història del nostre poble.
Sentim molt que l’actual alcalde i regidor de cultura, Sr. Oliver Klein Busquet, i el seu govern no hagin tingut gens d’interès en contribuir a la celebració dels 400 anys de la Concòrdia entre Cambrils i Montbrió.
Fora bo que, com en casos recents de destrucció de patrimoni material cambrilenc, l’actual govern municipal tingués ben presents aquestes paraules de Salvador Espriu: «No només hem de fer memòria per a no perdre la identitat, sinó per poder respondre a la pregunta, què volem ser?». Pel que es veu, l’alcalde Klein i el seu govern, no ho tenen clar.
Som a la tardor i pocs dies abans de la festivitat de Tots Sants. Era sinònim, sí vull dir “era”, de castanyes, moniatos i panellets.
No, dic que actualment no existeixin, però han quedat en segon pla a gran distància d’una tradició Ianqui com és el Halloween. No fa gaires anys al nostre Reus de tota la vida feia goig veure les típiques parades de castanyes i moniatos que feien d’aquests espais temporals llocs de culte a l’elaboració d’un espectacle exquisit per a qui els visitava. Fins i tot no era desgavellat anar a recórrer-les una per una. Una altra exquisidesa era veure pels carrers de la nostra ciutat els dies previs a la nit del 31 d’octubre i el mateix dia 1, aprenents dels forns tradicionals amb safates d’aquestes menges llestes per ser portades a les cases (com els dies previs a Dilluns de Pasqua). Una altra excel·lència “Era” la rifa de panellets un tour passant per Colles Sardanistes, grups excursionistes i altres entitats per acabar amb la visita obligada del dia de Tots Sants, l’Orfeó Reusenc, i escoltar el meravellós “va a bola”. Dies que es vivien,i no és exagerat dir-ho, com dies de Nadal amb aquests escenaris tan bonics i entranyables.
Avui dia continuen existint aquests espais però totalment oblidats per la invasió d’aquesta moda terrorífica disfressada de tocs fulminadors d’una preciosa, familiar i entranyable tradició.
A poco más de medio año para que se celebren las elecciones municipales vamos viendo como se producen los primeros movimientos en el tablero político de Salou, y lo que era un secreto a voces se oficializa: Formació Units per Salou (FUPS) y el Partit Socialista de Catalunya (PSC) acuerdan presentar una candidatura unitaria.
Sin entrar a cuestionar las estrategias que libremente pueden adoptar los partidos políticos, es evidente que la decisión adoptada arroja dos verdades.
La primera de ellas es que la actual FUPS no tiene nada que ver con aquel partido que fundó Esteve Ferran, el que fuera alcalde de Salou entre 1990 y el 2007. Ferran dejó Convergència, el que había sido su partido de toda la vida, decepcionado por la posición de la formación nacionalista en el proceso de segregación, creando una plataforma electoral, bajo las siglas Ferran Units per Salou (FUPS), y ganando todos los comicios a los que se presentó como líder de ese partido.
Sin embargo Pere Granados, actual alcalde de Salou, jamás ha tenido el coraje de presentarse en solitario bajo esas siglas (que perdieron su naturaleza cuando en el año 2010 eliminó la referencia al fundador del Partido, Esteve Ferran y pasó a denominarse “Formació Unitat per Salou”) a unos comicios locales, sino que siempre lo ha hecho en coalición, bajo el paraguas de CiU y Junts, hasta que ha dado por agotado ese “matrimonio de conveniencia”, decidiendo sustituirles por otras siglas en las que cobijarse, las del PSC.
Que cada cual extraiga sus propias conclusiones, yo tengo la mía, y es que nos encontramos ante un camaleón político, que representa a la perfección aquella frase de “el fin justifica los medios”, un político capaz de cambiar de color sin inmutarse, que ha sabido aprovecharse de las siglas de otros partidos para conseguir mantenerse en la alcaldía, bajo la matraca de que es el candidato de un partido municipalista, pero que jamás se ha presentado en solitario a unas elecciones bajo las siglas del partido al que dice representar.
La segunda verdad es que el PSC busca desesperadamente marcar una chincheta en el mapa de la provincia de Tarragona para poder “presumir” de que ha conseguido la alcaldía de Salou (está por ver), y curiosamente coincide con Granados en aquello de “el fin justifica los medios”, pues no le ha temblado el pulso en crear una gestora que dirija ese “nuevo destino”, sin importarle lo más mínimo las consecuencias de sus actos.
En esta ocasión, al igual que en la anterior, que cada cual extraiga sus propias conclusiones, la mía es que el PSC dejó de ser alternativa real de gobierno en Salou hace mucho tiempo, y hoy prefieren diluirse en coaliciones electorales, perdiendo su identidad propia a costa de esa chincheta en el mapa.
Sé que muchos vecinos de Salou no ven con buenos ojos todo lo que está aconteciendo, y a ellos me dirijo para decirles que en Salou no todos los partidos pensamos que “el fin justifica los medios”. En política no todo vale, y quien así opine nos tiene a su entera disposición.
Necessitem el teu consentiment per continuar. Utilitzem cookies per que aquest lloc web funcioni correctament. Si et sembla bé, fes clic al botó "Estic d'acord". Et recomanem que llegeixis la Política de Cookies Estic d'acord
Política de cookies
Privacy Overview
This website uses cookies to improve your experience while you navigate through the website. Out of these, the cookies that are categorized as necessary are stored on your browser as they are essential for the working of basic functionalities of the website. We also use third-party cookies that help us analyze and understand how you use this website. These cookies will be stored in your browser only with your consent. You also have the option to opt-out of these cookies. But opting out of some of these cookies may affect your browsing experience.
Necessary cookies are absolutely essential for the website to function properly. This category only includes cookies that ensures basic functionalities and security features of the website. These cookies do not store any personal information.
Any cookies that may not be particularly necessary for the website to function and is used specifically to collect user personal data via analytics, ads, other embedded contents are termed as non-necessary cookies. It is mandatory to procure user consent prior to running these cookies on your website.
