3 dic 2011
Roser Pros entrevista a… Jorge D’Alessandro (I): “La improvisació és una mala companya de viatge”
D'Alessandro, el dia de la seva presentació com a nou tècnic grana.
Un dels més famosos entrenadors de la història del futbol anglès, que va aconseguir portar al Liverpool FC al més alt de la lliga anglesa, va ser Billy Shankly. En certa ocasió, aquest entrenador va dir que “el futbol no és una qüestió de vida o mort, és molt més que això”. Una frase per a la història, que segurament poden subscriure totes les persones que viuen el futbol amb una passió desfermada, que s’entusiasmen amb cadascuna de les actuacions que els jugadors del seu equip preferit, fan o no fan al terreny de joc i viuen el futbol d’una forma tal, que és una part indispensable de la seva vida. Podeu triar qualsevol seguidor de qualsevol equip que conegueu, en qualsevol categoria que se us pugui acudir. Sempre passa el mateix. Molt sovint, el futbol posa un pegat balsàmic sobre les ferides obertes que supuren per altres qüestions més punyents com l’economia, la política o la societat.
Segons diu l’actual entrenador del Nàstic, Jorge d’Alessandro (Buenos Aires, 1949), a Tarragona la passió futbolística es viu d’una forma ideal i els seguidors granes tenen molt sovint, una actitud exemplar igual al propi estadi com als estadis que visiten en el transcurs de la lliga de Segona A.
Jorge d’Alessandro, va iniciar la seva carrera com a futbolista professional amb el Club Atlético San Lorenzo de Almagro, en la posició de porter, a l’Argentina. Va formar part de la disciplina del “Ciclón” entre els anys 1968 i 1974 coincidint amb el moment en el qual, el seu club va conquerir quatre lligues de la primera divisió del seu país. L’any 1974 d’Alessandro va fitxar per la Unión Deportiva Salamanca, essent el porter titular d’aquest equip durant 9 temporades consecutives a la Primera Divisió Espanyola i malgrat diferents topades molt greus, mantingudes al terreny de joc, una de les quals li va costar l’extirpació d’un ronyó, va vestir la samarreta del Salamanca al llarg de 234 partits.
Es va retirar amb 34 anys dels terrenys de joc, però no va perdre de cap manera la seva vinculació amb el futbol, ja que es va convertir en l’entrenador de l’equip de categoria inferior del Club Unión Salamanca. Tot just fa un mes, d’Alessandro ha fitxat com a entrenador pel Nàstic de Tarragona i es pot dir que “amb ell, va arribar la revolució”.
“Acceptar ser el tècnic del Nàstic va ser una qüestió una mica complicada”, confessa d’Alessandro, “però em sentia àvid i amb moltes coses per fer, amb molt d’estudi a l’esquena i tenia idees que fins al moment no podia exposar i el Nàstic em proporciona la possibilitat de posar a la pràctica els meus estudis, la meva investigació sobre la metodologia d’entrenament, perquè el futbol també és una professió en la qual cal investigar permanentment i estar a l’avantguarda pel que fa a mètodes, sistemes, etc., i bé, per a mi també és un bon banc de proves per posar-me a prova a mi mateix. Jo sempre dic que sóc molt voraç en les meves ànsies de coneixements i necessito sempre seguir aprenent”.
Els beneficis del canvi
D’Alessandro ha substituït a Joan Carles Oliva a la banqueta del Nàstic, després que l’equip no només no aconseguís bons resultats sota la batuta del lleidatà, sinó que per atzar, desencerts i mala sort, s’entaforés a l’extrem inferior de la classificació de la seva categoria. El canvi d’entrenador va portar, una setmana després, una autèntica revolució al camp, i el Nàstic va clavar-li 5 gols al Sabadell, un resultat que ningú esperava però que va ser molt i molt celebrat. “Jo no he percebut el canvi perquè no vaig estar en l’etapa anterior”, explica d’Alessandro, “però sí he percebut la rebuda, l’esperança, el missatge d’esperança. Els resultats ens estan acompanyant perquè hi ha hagut una resposta estadística, que a mi no m’agrada perquè és molt freda, però si he percebut aquest ambient”.
A hores d’ara, a les alçades del calendari en les quals ens trobem, veient les vacances de Nadal aproximar-se a tota pressa, la pregunta és obligada: el Nàstic pot salvar la categoria? D’Alessandro respon sense pensar-s’ho massa: “Jo crec que si, que estem construint un projecte. Crec que tenim temps, encara que la situació és difícil i patirem moltíssim per aconseguir el nostre objectiu, però també cal anar construint. No és qüestió que la fi justifiqui els mitjans, però a mi em agrada, a part d’això, deixar un llegat, una estructura de treball, una esperança i crec que aquest és un actiu que es va afegint a l’objectiu”.
D’Alessandro, doncs, es mostra optimista quan parla de construir un projecte, però aquesta construcció requereix esforç i sobretot, temps. Es disposa de temps, encara? “Estem fent útil el temps, perquè el problema ve quan aquest temps es malgasta. Com deia Baltasar Gracián “el que és bo, si a més és breu, és dos cops bo”, així que esperem que es compleixi aquest dogma i avancem molt ràpid i amb efectivitat”.
Estadística pura i dura
Els números no enganyen i els resultats són els que són. El Nàstic sortirà del pou de la cua, de cara a Nadal? D’Alessandro somriu i contesta: “Jo no vull posar-me el vestit de rei mag per a res; m’encantaria, però no, segurament no hi serem a temps. Jo crec que hem de seguir treballant en aquesta línia. Hem traçat unes línies mestres que ens porten fins a aquestes pròximes vacances i després cal reprendre amb l’últim bloc de la categoria, com si fos una mini pre-temporada, però al final també tindrem les mires posades en aquest final de vacances. Ens posarem a treballar ben de pressa tant aviat acabin”.
Arribats a aquest punt i moment, què li sobra o què li falta al Nàstic? “Bé jo crec que mai sobra res”, reflexiona d’Alessandro. “El que li falta és consolidar la seva història d’acord amb l’equip, unir forces, unir l’afició, que l’equip tingui un esperit competitiu, jo crec que va per aquí. Aconseguir una comunió. Jo crec modestament que hem aconseguit que l’afició ens doni suport. La gent té un fi olfacte i sap que s’està treballant molt i bé. Crec que la gent ens està recolzant en tot, especialment en la dificultat i aquest és el missatge a transmetre i la manera de créixer . Nosaltres tenim una idea futbolística i la portarem a terme. A partir d’aquí, el temps respondrà”.
Tenir una idea futbolística vol dir no anar pas improvisant sobre la marxa, sinó tenir un objectiu marcat, perfectament definit. “És clar, nosaltres ja tenim un estil propi i és el que d’aquí fins al final de la temporada marcarà el nostre destí. La improvisació és una mala companya de viatge i és el primer element per al caos. Nosaltres no improvisem res, no hi ha sorpreses. És a dir, de portes cap a dins, cap mena de sorpresa. La sorpresa la pot aportar l’atzar: una pilota que s’estavella contra el pal, un penal com el del partit contra l’Alcoyano que no ens van xiular, amb el qual podíem haver guanyat. Era un penal clar i guanyar el partit vol dir tornar amb tres punts cap a casa, però bé, això no ho podem dominar. El que sí podem controlar és el treball, l’esforç, els volums de càrrega, tot això està sota control”.
Aquesta part d’atzar ha acompanyat negativament el Nàstic durant molt de temps, quan l’equip contrari ha fet un gol en el darrer moment, quan la infermeria tenia més jugadors que no es podia permetre… “Sí”, contesta d’Alessandro, “però jo crec que cal sembrar per recollir. És a dir, la mala sort també es conrea i per tant, cal trencar aquesta inèrcia amb bons costums, bons hàbits i bones rutines. Aquestes rutines són les que intento inculcar al meu equip, bones rutines que faran, al capdavall, que la sort s’assenti al nostre costat perquè és una companya de viatge que s’aixeca, que ve, que va, però al final n’hi ha per a tots i aquest moment s’ha d’aprofitar”.
