Julio Manrique (2):’…per ser transmissor d’alguna cosa que no és pròpia’

Primer pla de Julio Manrique

La personalitat d’actors i actrius i els seus personatges

En el moment de planificar un nou espectacle teatral, una de les claus a tenir en compte és l’encaix de tots els elements que hi confluiran: actors i actrius, muntatge escenogràfic, il·luminació, música… En el cas dels actors i les actrius, la seva personalitat queda reflectida en els personatges que interpreten. “Efectivament”, respon en Julio Manrique. “No desapareixes. La utopia de l’actor que fa d’un altre és molt hamletiana. Tant de bo desaparegués i m’encarnés amb no sé qui. Aquesta utopia fa que aquest sigui un ofici frustrant per naturalesa, perquè es proposa aconseguir un impossible, que és deixar de ser un mateix per ser una altra cosa: el príncep de Dinamarca, un assassí en sèrie, un gran detectiu o Superman, és igual. Això és impossible perquè els gestos propis, els tics, no s’acaben d’esborrar mai del tot, no desapareixen ni la veu, ni les cordes vocals, i es deixa petjada encara que es faci la composició més magnífica. L’actor o l’actriu mai desapareixen del tot i per tant, sempre es fracassa en l’intent. Ara bé, tot i aquest marge de fracàs, és fantàstic. Jo crec que ser una mica quimèric ho fa bonic, romàntic i és quelcom que cal assumir. La part “guapa” és l’esforç d’algú que intentant sortir de si mateix per ser transmissor d’alguna cosa que no és pròpia. Aquesta lluita la trobo preciosa, encara que en un marge petit, sempre es perdi”.

La direcció del Teatre Romea

L’any 2010 en Julio Manrique va assumir la direcció del Teatre Romea de Barcelona. En aquest sentit explica: “El Romea és un “barco gros” que estem intentant capitalitzar amb alegria. És un projecte amb el que em vaig trobar i vaig decidir llençar-m’hi. Des que el dirigeixo estic aprenent moltes coses”.

Aleshores en Julio reflexiona i comenta: “Aprendre coses noves és bàsic. Un dels aspectes més importants de la vida és l’alegria de descobrir coses contínuament. La gent que manté les orelles molt atentes i els ulls molt oberts, que segueixen aprenent molt i continuen sorprenent-se de tot, m’encanten. Jo crec que és de les millors coses que es poden fer: aprendre molt és un regal que et fa la vida. Després, la resposta millor o pitjor que es pot donar, ja és una altra cosa. Jo crec que assumir la direcció del Romea va ser una responsabilitat forta, però també una aposta molt bona. El llistó estava molt alt perquè vaig al darrera d’en Calixto Bieito, que té una projecció internacional de primer ordre i muntatges importantíssims i de gran format al seu haver. En canvi, jo vinc de fer cosetes petites amb la meva gent, en sales petites o de mitjà format, però allà estem…”

I precisament, parlant de la programació del teatre Romea, en Julio Manrique explica: “Aquesta temporada ha marcat força la línia. Vam arrencar amb un espectacle de creació pròpia, perquè em semblava important i valent que obrís jo mateix i per tant, vaig cridar als meus actors i actrius i els vaig dir “ens reinventem sense agafar un text aliè”. Així és que vam fer una obra molt divertida i alhora poètica per obrir la temporada, que es dia “Llum de guàrdia”. Parlava sobre els fantasmes i el teatre, prenent com a pretext la llegenda que diu que la mítica actriu Margarita Xirgu, té presència ultraterrenal dins el Romea. Amb aquesta anècdota arrencàvem l’espectacle. Després ens va visitar “Dogville”, amb la companyia Rayuela, demostrant que era una temporada molt contemporània i picant-li l’ull al cinema, ja que el muntatge es basava en la pel·lícula de Larss von Trier. Immediatament després vam estrenar “Qui té por de Virginia Wolf? amb en Pere Arquillué i l’Emma Vilarassau, que està omplint a rebentar el Romea, amb un text de Edward Albee, inaugural d’un tipus de teatre amb aparença de teatre burgès que dinamita les convencions burgeses amb aquesta parella potent, forta, de vampirs alcohòlics que són aquests dos personatges-monstres, que escriu l’Albee”.

I segueix explicant: “Després estrenarem “Incencis”, que va tenir també una versió cinematogràfica per part de Denisse Villeneuve i que és una grandíssima obra. El seu autor, Wadji Mouawad, està triomfant a Europa, perquè és un escriptor important de la nostra època que reformula la tragèdia i escriu tragèdies contemporànies molt poderoses. Després tindrem en David Selvas (l’Ernest de La Riera) dirigint “Blue Room”, un altre actor director que també li agrada molt el treball dels actors i juga amb ells i fa una adaptació del David Hare, director magnífic, contemporani que adapta La ronda” d’Arthur Schnitzler, és a dir, en aquesta ocasió, l’adaptació d’un clàssic. Acte seguit farem un cicle de música que es diu “4 Acords”, que consta de quatre concerts que ajunten gent de la música amb gent del teatre, en els quals participaran Pastora amb Carol López, Bruno Oro amb Ramon Simó, Mürfila amb David Selvas i jo mateix amb la Sílvia Pérez Cruz”.

Els clàssics tornen i de fet no han mort mai

La programació del Teatre Romea és un bon exemple, però de fet, la cartellera de qualsevol teatre mostra el mateix: per temporades, les obres modernes i les clàssiques s’alternen amb tota normalitat. Com rep el públic, aquesta barreja de modernitat i classicisme? En Julio Manrique respon: “El públic son molts públics i no n’hi ha un sol, sinó molts. Hi ha públics més conservadors que es resisteixen als canvis i amb aquest públic s’ha de ser suau i convidar-lo a poc a poc a acceptar que allò que els agrada, es faci d’una altra manera, sense negar la seva. En canvi hi ha altres públics disposats a les novetats i n’hi ha, fins i tot, disposats a tot el que és modern i que només accepten el modern; després hi ha el públic que vol riure a tota costa i prou, el públic més intel·lectual, el menys pensador… Molt sovint fem travesses: hi haurà poca gent, molta, molta gent jove, això agradarà a la gent gran… i no és fàcil. Jo crec que al final, la gent tendeix a gaudir quan està davant d’una cosa viva i autèntica, tingui l’estètica que tingui, perquè les coses que tenen ànima són les que agraden a tothom”.

El teatre té un límit? “Si que existeix”, explica en Julio Manrique, “però jo trobo que està molt bé que existeixi, absolutament segur. El teatre mai podrà passar de ser el que és: una història que fas creure a qui et veu, que estan passant i la gent que està a la sala ja sap que no està passant, però que ha decidit creure el contrari. És il·lusió absolutament i si algú vol pretendre que sigui una altra cosa per la via del realisme s’equivoca. La gent ja sap que ets un actor i que estàs fingint una sèrie de coses, però tot plegat és molt màgic, realment”.

Roser Pros Roca