Joan Herrera, avui a Tarragona, amb Arga Sentís i Albert Blai
Els autors neoliberals tenen una nova bèstia negra intel·lectual a qui disparar, com ja està fent el gran Xavier Sala i Martín; es diu Thomas Piketty, és francès i acaba de publicar ‘El capital al segle XXI’, títol que insinua massa com per passar desapercebut. Afirma Picketty que mai hi havia hagut a Europa tanta desigualtat econòmica i social com en l’actualitat. Allò que Rafael Ribó anomenà al seu dia la ‘fractura social’, quan era dirigent d’una novedosa i estimulant Iniciativa per Catalunya, després rebatejada com a ‘fractura digital’, avui és directament ‘la demolició de l’estat del benestar’, en paraules de l’actual líder dels ecosocialistes, Joan Herrera.
El dirigent d’Iniciativa ha vingut a Tarragona a presentar el seu darrer llibre, ‘Quanta desigualtat pot suportar la democràcia’, a animar els militants locals davant tants canvis i davant l’empenta que mostra Podem, i ha dibuixat el nou paradigma que s’ha obert amb la crisi econòmica i amb el desafiament separatista de Catalunya. “La sobirania l’hem cedit als mercats via Europa”, ha resumit en la seva intervenció. La demolició de l’estat del benestar ve pel cantó de “la privatització de la salut, de l’educació i la degradació dels serveis públics”, amb reducció de planter professional i increment de les llistes d’espera, per exemple. És a dir, l’esclafament de l’estat del benestar com a programa ideològic.
La ‘tesi Herrera’ és clara: “No és compatible tanta desigualtat amb la democràcia”. Tècnicament, molts liberals pensen igual, o ho haurien de fer, perquè és objectivament un fet, i probablement també el gran Sala i Martín ho aplaudiria, un pensador de l’elit que no té problemes a afirmar que la crisi l’han provocat les famílies comprant més enllà de les seves possibilitats. De fet, ‘llibertat, igualtat i fraternitat’ és sinònim de democràcia des del 1789, i si falla la igualtat, falla tot l’edifici. No caldria ser de cap formació política per veure-ho.
Quantes vegades haurem sentit dir a militants d’Iniciativa -com aquesta nit hem tornat a sentir a Tarragona, en una interpel·lació del públic-: “Som la formació que té raó, però no acabem de convèncer”. Herrera, partidari d’anar “cap a una Internacional europea”, proclama la unitat, la cerca d’aliats, la proposta de la suma. El programa concret parla de reestructurar el deute (“sense la reestructuració anem a una generació perduda”), incrementar l’impost de societats (“és el més baix d’Europa”), afavorir l’autoconsum energètic per damunt dels oligopolis, i “recuperar la política”.
Preguntat per la premsa si la dimissió d’Ana Mato com a ministra ha de servir d’exemple a altres dirigents implicats en casos de corrupció, Herrera ha reclamat directament la dimissió de Rajoy: “Arriba massa tard” la marxa de la ministra.
I Catalunya? Herrera té clar que el país és subjecte polític, però també que la profunda transformació que està vivint no la pot capitanejar CiU (“no podem avalar el canvi de règim amb aquells que n’han format part”, ha dit en una brillant expressió postmarxista), ni tampoc ERC, i ha posat seriosos dubtes al federalisme del PSC perquè nega el subjecte polític.
J. Garcia
