.

Pedro Nogales, Carme Puyol i l'alcalde, Xavier Armengol, durant la presentació de la conferència del primer

L’any 19129, el cinema de Vila-seca va patir un paorós incendi que es va iniciar a la sala de projeccions, i que va provocar dos ferits, justament els que projectaven el film, que per salvar la pell es van llançar al pati de butaques. El nitrat de cel·luosa amb què estaven fets els rodets els feien altament inflamables, i la pròpia projecció de la pel·lícula va provocar el foc. És l’únic cas documentat d’un incendi en un cinema de la comarca enregistrat fins a la Guerra Civil.

Les properes setmanes veurà la llum ‘El nostre Cinema Paradís. Els inicis del cinema al Tarragonès’, obra de Pedro Nogales, investigador de la Unitat del Cinema de la URV. El llibre va ser premiat en 2012 pel Consell Comarcal del Tarragonès.

Vilallonga del Camp ha tingut aquest vespre de divendres l’honor de rebre’n el primer tast amb una conferència que Nogales ha fet acompanyat del passi de pel·lícules dels inicis del cinema. La conferència ha culminat amb l’exhibició d’un clàssic, ‘Cinema Paradiso’ (1988), de Giuseppe Tornatore. Ha estat un acte més del seguit que estan tenint lloc enguany a Vilallonga per celebrar els 50 anys de la sala de cinema del Centre Recreatiu, una joia del cinema de poble que resisteix el pas del temps amb una cartellera setmanal tan rica que sembla que el temps s’hi hagi aturat.

Entrada al cinema del Centre Recreatiu de Vilallonga

Nogales ha destacat que un dels fets sorprenents de l’arribada del cinema és que a Tarragona ciutat, malgrat ser capital, ho fes més tard, ni que fos per unos mesos, que a Reus, Tortosa i Valls. “Caldrà explicar per què va passar això”, es preguntava l’investigador, que entre el seu currículum figura la posada en marxa de valuosos arxius de cinema de les comarques de Tarragona.

La història de l’arribada del setè art al Tarragonès és el relat dels espais on es projectava, donat que aquí no hi hagué mai indústria. “Els cafès i les societats van acomplir aquest paper i els pobles volien imitar les ciutats. El cinema era un fet cultural, a  diferència de les ciutats, on era una indústria”. Era el cas de Vilallonga del Camp. I de La Pobla de Mafumet, Perafort, La Riera de Gaià o el del Café Nuevo de Constantí.

Com més petit era el poble més temps trigà a arribar el cinema, però després de la Guerra, que ho va devastar tot, en llocs com Els Pallaresos, Perafort o Altafulla no ho faria fins als anys 50 i 60.

Torredembarra

“A Torredembarra hi ha referències d’exhibicions ben entrat el segle XX. A Vila-seca hi hagué el Quevedo i el Bol d’Or; al Morell, l’emblemàtic Saló Català (després batejat com Cine España, i més tard, com Cine Fémina)”, recorda Nogales. No tot és tan fàcil de documentar, nombrosos municipis de la comarca no disposen d’informació dels primers passos del cinema. Són els casos de Renau, Creixell, La Nou de Gaià, Roda de Berà, Salou, Tamarit o Vespella. No se sap que s’hi fes cinema.

Als anys 20 el cinema és important com a espai recreatiu, però a les ciutats no serà encara el rei de l’oci fins molt més enllà. Al Tarragonès, la seva consolidació es donarà als anys 30. La Guerra Civil, però, provocaria que la majoria de pobles perdessin el cinema a través de la política d’incautacions de locals feta pel règim franquista. Alguns empresaris aliats del franquisme muntarien imperis a la nostra zona.

Potser el cas més paradigmàtic, relata Nogales, és el de l’empresari reusenc Joan Vila Roig, que explotava el Teatre Fortuny, que va llogar l’Orfeó Canongí, el cinema Espanya de Constantí, el Fémina del Morell, el Recreo de Vila-seca o la Societat Agrícola de Vilallonga.

Aquesta Societat Agrícola seria l’embrió del Centre Recreatiu, que ara celebra el mig segle de vida. Les activitats comemoratives continuaran a Vilallonga els propers dos mesos amb el passi de ‘Fill de Caín’, l’exitosa òpera prima del director tarragoní Jesús Monllaó, i la presentació d’un llibre de l’arxivera municipal Carme Puyol sobre els 50 anys de l’entitat.

J. Garcia